Ja fa deu anys que les historiadores i docents Rosa Toran i Cèlia Cañellas van posar fil a l’agulla a una recerca àmplia sobre l’educació pública a la ciutat de Barcelona. La capital catalana es va començar a escolaritzar el segle XX, un segle amb innombrables canvis socials, econòmics i polítics. El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) es va posar en contacte amb aquestes dues dones per a iniciar una col·laboració que va veure la llum en plena pandèmia, en forma d’un llibre de 500 pàgines anomenat Escolaritzar Barcelona: L’ensenyament públic a la ciutat, 1900-1979.
L’objectiu d’aquest llibre és veure com el trasbals polític i social afecta l’escola barcelonina, que no arribava a assistir, ni de bon tros, tots els infants de la ciutat i que marcava fortes fronteres entre l’ensenyament públic i el privat. Però, alhora, el document vol analitzar quin efecte té la proliferació de centres escolars en la configuració social i urbana de la ciutat. Per a fer això va ser imprescindible submergir-se en els arxius del Departament d’Ensenyament per saber-ho tot, des de les escoles de Goday fins a les del principi de la democràcia, passant per l’escola republicana i el nacionalcatolicisme del franquisme.
Aquesta recerca els va dur a una troballa que conforma la segona part del llibre, que deixa la recerca historiogràfica en segon pla i se centra en la història humana. Toran i Cañellas centren la seva anàlisi en dos centres, un de primària i un de secundària, de barris molt diferents i moments diferents. L’escola Baixeras, a la Ciutat Vella, era un centre del Patronat, mentre que els instituts Infanta Isabel i Joan d’Àustria eren centres d’un barri en construcció com la Verneda, inaugurats en els anys del desarrollisme pel mateix dictador. Les historiadores van entrevistar tots els alumnes que van acabar la seva formació en aquests centres per estudiar l’ascensor social que va suposar per a ells aquesta escolarització i quin record tenen dels seus anys d’alumnes. Tot plegat conforma un dels relats més complerts de l’escola del segle XX a Barcelona.
Feu un repàs històric de 80 anys, que es diu ràpid
Cèlia Cañellas (C.C.): Ja hi ha bastants llibres del que va significar la renovació pedagògica a Barcelona, que se centren en algunes escoles concretes, com l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc…
Moltes vegades es parla d’aquestes escoles, que són obra de l’arquitecte Josep Goday, com si fossin de la República, però en realitat són anteriors. Amb la República arriben una sèrie d’escoles noves que no són tan espectaculars arquitectònicament, però que destaquen pels seus continguts pedagògics. Després, durant la guerra civil, van arribar les escoles del CENU de les quals la Mariona Ribalta i l’Enriqueta Fonquerni n’han fet treballs força interessants.
Arriba un moment que, fent la recerca, ens trobem amb una documentació que no esperàvem. En una prestatgeria de l’arxiu del Departament d’Ensenyament, sense inventariar, trobem dades sobre l’ensenyament primari a Barcelona des dels anys 40 fins a finals dels 60. Això ens va obrir els ulls, perquè no s’havia fet aquesta tasca de recerca amb el franquisme. Vam complementar aquesta informació amb la disponible a l’Arxiu Municipal Contemporani, que ens permet fer una panoràmica de com la ciutat es va dotant d’uns centres públics, de més o menys qualitat. Això va ser una passa endavant en la lluita per evitar que hi hagués nens al carrer. Ara ho oblidem, però hi va haver una època en què moltes criatures no anaven a escola: va arribar a haver-hi 30.000 nens sense escola a Barcelona. I, molts dels qui anaven, s’amuntegaven de mala manera en les petites estances de l’escola privada. Aquesta va ser una realitat fins, pràcticament, els anys 70.
Hi va arribar a haver 30.000 nens sense escola a Barcelona. I, molts dels qui anaven, s’amuntegaven de mala manera en les petites estances de l’escola privada
Aquests nous centres escolars van venir acompanyats de polítiques que incentivessin l’escolarització?
Rosa Toran (R.T.): Depèn de les èpoques. Durant els primers anys de la dictadura, fins als anys 60, l’escola pública és totalment minoritària i degradada però, arran de l’allau migratòria, es produeix un canvi: es van haver d’instal·lar els nouvinguts a les perifèries de les ciutats i es va generar una demanda que es va intentar solucionar amb una construcció accelerada d’escoles.
C.C.: L’escola pública durant el franquisme era considerada una escola de pobres i no mereixia un interès especial per part de les institucions i, per tant, la creació d’escoles es pensava més des d’una perspectiva quantitativa que no pas qualitativa. Ara bé, les que foren escoles públiques del Patronat Escolar durant la República eren diferents. Hi va haver una depuració molt estricta de mestres a l’inici de la dictadura: molts van ser fortament sancionats, sobretot els qui tenien historial polític o sindical, i molts van haver de marxar a l’exili. Però hi ha un munt de mestres de les escoles del Patronat que gràcies a tenir bons avals de l’església, van poder passar les depuracions.
Un dels casos més paradigmàtics és el del director de l’Escola del Mar, en Pere Vergés, que va seguir treballant tot i que va ser empresonat just acabada la guerra. Mentre aquests mestres, que van ser molt importants per les escoles municipals, segueixen treballant, aquestes escoles tenen un ensenyament de qualitat. Però quan es jubilen, la cosa canvia.
Quan va ser això? Cap als anys 50 i 60?
C.C.: Sí. Això va coincidir també amb un moment en què les famílies demanen que l’escolarització obligatòria s’allargui, perquè ja no necessiten enviar els seus fills i filles a treballar. Quan aquesta demanda es fa generalitzada, també es demana més qualitat perquè les famílies, igual que el capitalisme espanyol, necessitava joves formats per a afrontar els canvis econòmics derivats de la secundarització i terciarització de l’economia. El punt d’inflexió arriba el 1970, amb una nova normativa que diu que totes les criatures han d’estar escolaritzades obligatòriament fins als 14 anys i que és l’Estat qui ha d’assumir que aquest ensenyament arribi a tothom. Això torna a esperonar la creació de noves escoles que, a més, s’han de fer diferents, perquè la llei exigia que els centres tinguessin biblioteques, gimnasos, laboratoris i altres equipaments que les escoles que es construïen a correcuita no tenien.
R.T.: La majoria de nens i nenes que acaben en aquestes escoles provenen dels colegios particulares, que estaven en mans de l’església i donaven formació a les classes populars en condicions molt infradotades. També hi havia escoles que depenien de les parròquies, que tenien un caràcter més benèfic que no pas educatiu. Entrar a aquests centres significa una gran passa endavant per a les classes populars perquè, fins llavors, l’oferta escolar de qualitat venia de la mà de les grans escoles religioses, ben dotades i destinades a les classes mitges i altres.
L’església va ser important per garantir el dret a l’escolarització. Però, quina influència va tenir a les aules?
C.C.: L’any 39 es tornen a obrir les escoles, ja amb una doctrina nacionalcatòlica. Però a la història mai no es passa del blanc al negre directament, sempre hi ha grisos. A les entrevistes que vam fer als alumnes, la majoria recorda que una de les poques diferències que van trobar quan van tornar a les aules és que la mestra havia canviat el català pel castellà. Els docents es van haver d’adaptar a la situació: estaven espantats per les depuracions, de les quals no saben els resultats fins al 1941. Parlen en castellà i resen a tota pastilla. Si han de posar fotos de Franco a les aules, les posen. Si han de cantar abans d’entrar a l’aula, canten. Durant aquells primers anys, la transició al nacionalcatolicisme va ser progressiva; no va ser fins que aquests mestres es jubilen i arriben nous docents, ja educats en el franquisme, que el paradigma canvia. A aquests sí que no els farà cap angúnia explicar les virtuts que calgui de Franco.
R.T.: El que sí va suposar un canvi notable va ser l’entrada de les organitzacions falangistes dins l’escola, perquè hi van instaurar un cert militarisme. Feien servir els nens i nenes com a comparses a les celebracions nacionals, exhibint-los per dir, d’alguna manera, que s’havia acabat el laïcisme. Però també hi havia una part de l’església, molt lligada als canvis que hi ha als anys 60 després del Concili Vaticà, que es vol apropar a la classe obrera. En aquell moment, monges i capellans comencen a muntar petites escoles a zones de les ciutats on no hi havia centres.
La majoria de famílies acceptaven les consignes, les cançons i les desfilades de l’escola franquista perquè poder accedir a un centre públic de qualitat els compensava
Quin record tenen els mestres, els alumnes i les famílies d’aquell canvi a les aules?
R.T: Tant pels mestres que provenien de l’escola republicana com per les famílies, allò era un peatge que s’havia de pagar. I, segons la situació personal de cadascú, aquest peatge era més o menys farragós. La majoria de famílies acceptaven les consignes, les cançons i les desfilades perquè poder anar a una escola pública de qualitat els compensava. La majoria d’alumnes que entrevistem pel llibre no tenen mal record dels seus professors durant el franquisme; ni tan sols d’aquells que impartien Formación del Espíritu Nacional.
Alguns dels qui van estudiar magisteri durant el franquisme es van convertir en mestres en democràcia. Com va ser aquella transició?
R.T.: Per parlar d’això cal parlar del canvi a les universitats, que deixen de ser exclusives per les classes dirigents i les famílies franquistes de soca-arrel, i obren la porta a estudiants de classes més populars. Molts d’aquests van ser els qui nodririen l’exèrcit d’interins, com és el nostre cas particular. A més, poc a poc, els instituts es veurien plens de mestres molt joves, que ja no estarien marcats pel nacionalcatolicisme i que introduirien noves metodologies pedagògiques, amb més espai per l’experimentació i un ensenyament més positivista.
C.C.: Com dèiem, a la història rarament hi ha canvis radicals. Als anys 60, hi va haver un moviment de famílies cultes de la burgesia catalana llegida, que demanaven una altra escola pels seus fills, que no fos religiosa. Van muntar cooperatives i van fer una renovació pedagògica que va donar peu a grups com Rosa Sensat. Els joves que, en aquella època, s’estaven traient la carrera de magisteri en un sistema nacionalcatòlic i conservador, assisteixen a cursos de Rosa Sensat i, quan mor Franco, ja tenen interioritzat el germen d’una nova escola.
La vostra recerca es basa, en part, en les entrevistes que vau fer als alumnes. Vau tenir dificultats per a trobar la documentació per trobar-los i contactar-los?
C.C.: Vam estar més d’un any esperant que el Departament d’Ensenyament ens donés permís per accedir als seus arxius. Ens va fer falta un informe jurídic en què el MUHBA constatés que calien aquells arxius per fer la recerca. En aquells documents hi havia noms de persones que ara són conegudes i que, per exemple, tenen una significació política d’esquerres i van treure excel·lents en Formación del Espíritu Nacional. Aquell informe jurídic bàsicament era per assentar la confidencialitat i jurar que no faríem safareig. Finalment, vam poder accedir als arxius del Departament; en tenen un a la Via Augusta, que està inventariat, i un altre als soterranis de l’Institut Ernest Lluch, que no ho està. Accedir a aquest darrer va ser el més problemàtic.
Hi havia professors que eren l’ogre del centre, però alguns alumnes expliquen com aquell home, tot i que suspenia tothom, els va obrir la ment de manera extraordinària
Què destacaríeu de les entrevistes que vau fer amb els alumnes?
C.C.: Va ser molt interessant i molt generós per part dels entrevistats el fet que no posessin obstacles a l’hora d’explicar la història de les seves famílies. Per això en diem ‘relats d’escolarització’, perquè aquelles converses no parlen només dels alumnes entrevistats, sinó d’on ve la família, quin nivell educatiu tenia i com ells acaben tenint una bona educació secundària que els permet accedir a bones sortides professionals. Som conscients que aquestes entrevistes no són representatives de tota una generació, entre altres coses, perquè només vam entrevistar els alumnes que van arribar fins a COU. Ens vam deixar una infinitat de persones.
Una altra cosa que ens va fer molta il·lusió, com a docents jubilades que som, és que l’opinió sobre el professorat no era homogènia. Hi havia professors que eren l’ogre del centre, però alguns alumnes expliquen com aquell home, tot i que suspenia tothom, els va obrir la ment de manera extraordinària.
R.T.: Una altra cosa de les entrevistes que té molt valor és que mostra que hi ha vida més enllà del centre. Aquells nous instituts van transformar el seu entorn, el seu barri. La socialització que generaven els centres anava més enllà de les aules. Van obrir papereries, granges i llibreries que abans no hi eren. Es van muntar grups a les parròquies dels barris. Aquesta és la idea que hi havia a la gènesi del llibre: veure com els centres són un element importantíssim de transformació dels barris. Una escola o institut podia canviar un descampat ple de barraques en un espai de socialització.
