Diversos estudis apunten que després de la pandèmia de la covid les aules de les universitats s’han anat buidant d’estudiants. L’absentisme universitari és una realitat en el dia a dia dels campus de les diferents facultats catalanes, que s’ha analitzat abastament a través d’estudis per intentar buscar el perquè del desinterès de l’alumnat per assistir de forma presencial a les classes. Aquest precisament va ser el tema de la jornada del Cicle de Reflexió i Debat sobre Docència Universitària, organitzada pel Centre per a la Innovació en Aprenentatge i Coneixement (CLIK) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) el passat 17 de juny. Amb el títol suggerent ‘Aula Nua: per què trepitjar la Universitat quan podem accedir a tot el coneixement en pijama?’, el catedràtic d’Educació de la Universitat Ramon Llull i doctor en pedagogia social, Jordi Riera i Romaní, va intentar buscar les raons d’aquest absentisme i receptar algunes píndoles per intentar revertir aquesta situació.
És veritat que la distància entre el professorat, que pot anar de l’anomenada generació del Baby Boom (nascuts fins al 68) i la Generació X (1969-1980) a la Generació Y o mil·lennista (1981-1994), i els estudiants que estan ara a les universitats, que hi han passat fa poc o que hi entraran en breu (Generació Z, els nascuts fins al 2010), és gran. I és que l’actual joventut ha estat marcada gairebé des del seu naixement per la digitalització, internet, les pantalles, les xarxes socials i els ‘influencers’. Això ha generat una distància que s’anirà incrementant quan els nadius digitals o Generació T (2010-2025) arribin als campus. La falta de concentració i atenció, el relacionar-se més a través de les pantalles que en persona i la covid han fet que aquesta distància s’hagi intensificat? En aquest sentit, Riera va començar la ponència reflexionant sobre si l’absentisme és una de les conseqüències de la covid. “Què cal fer per resignificar la presencialitat a les aules del segle XXI?”, es va preguntar, posant sobre la taula el “per què cal trepitjar una aula quan l’alumnat pot accedir a tot el coneixement en pijama?”. I llavors: “Quines són les raons per les quals sí que val la pena anar a classe?”
Per buscar resposta a aquestes qüestions, Riera va arrencar la seva ponència mostrant alguns dels estudis que s’han anat publicant aquests últims anys i que intentaven analitzar precisament el perquè de la poca presència d’alumnat a les classes dels graus universitaris. Així, mirant enrere, va mostrar informes publicats el 2024, el 2023, el 2022, just després de la covid. Però també d’anys anteriors a la pandèmia, on també es detectava una falta de motivació per assistir a classe. I llavors? Què és el que fa que l’alumnat trobi prescindible l’aula?
Aquest debat no es dona només a Catalunya i a Espanya. És una preocupació global, ja que el fenomen de les aules buides també s’ha donat en altres països, com als Estats Units i al Regne Unit. Així, en general, es percep una falta de “passió”, segons Riera, per assistir a classe. Una qüestió sobre la qual cal reflexionar no només al més alt nivell, des dels rectorats, sinó també, segons aquest catedràtic de la URL, cadascú, a nivell personal, com a professorat.
Aquest mirar enrere en la recerca sobre la preocupació per l’absentisme va portar Riera a recuperar una reflexió que Miguel de Unamuno va fer a Barcelona davant dels representants de les poques universitats que hi havia a la seva època. En una ponència del 1905, el llavors rector de la Universitat de Salamanca ja advertia que l’aparició dels llibres podia posar en “risc” l’assistència de l’alumnat si el professorat es dedicava només a “recitar” el mateix que estava escrit i que els estudiants podien estudiar a casa. “I llavors què està passant?”, es preguntava Riera, puntualitzant que cal fer una “reflexió de fons” més enllà de caure en qüestions conjunturals com la falta de recursos o el problema de les ràtios.
Riera va centrar la segona part de la seva ponència en proposar “set eixos” clau per intentar tornar a omplir les aules de les universitats. Set estratègies per atraure els estudiants, impossibles de trobar a través del ChatGPT, com per exemple el que va anomenar com “aula ubiqua”, el món mateix com a espai d’aprenentatge. Treure l’alumnat de l’aula i aprofitar els racons de les facultats i els campus, per fer una classe diferent. “El món és l’aula. L’aula és el món”, destacava, malgrat ser conscient que l’alumnat pugui titllar el professorat de ser “un Merlí”, en referència al docent de Filosofia de la sèrie de TV3 amb el mateix nom que feia les classes fora de l’aula.
Per Riera, cal trencar amb la idea que l’aula i l’assistència és rellevant, defensa que no hi ha “incompatibilitat en cap assignatura per trencar aquest esquema”. I, a més, va fer una defensa clara per “aprendre de les arts”, que considera haurien de formar part de la formació dels futurs mestres als graus d’infantil i primària. “Fer sortir la dimensió artística en la docència” és essencial per atraure l’atenció de l’alumnat, fer-los sortir de l’aula, per aconseguir que tornin a sentir ganes de tornar a assistir a la universitat de forma presencial. “No és fàcil emportar-se 70 alumnes”, reconeixia, cal “estar ben preparat” i que “detectin que saps el que fas”. Però tampoc és impossible. “Es poden planificar 10 sessions a diferents escenaris” del món perquè l’alumnat percebi que no es pot comparar amb “un meet, un teams o el pijama”. “El món és l’aula”, insistia.
El segon eix que va destacar és el que anomena com “la cicatriu il·lustrada” quan l’experiència docent “desborda la viquipèdia i la Intel·ligència Artificial”. Fer “que neixin en l‘espai docent noves fórmules de coneixement”, és a dir, que el professorat mostri la seva saviesa, però també la seva “vulnerabilitat”, els dubtes sobre els coneixements perquè de la “ferida”, d’aquest qüestionament sobre l’experiència pròpia poden renéixer nous conceptes, nous aprenentatges i també ajudaran a reflexionar l’alumnat.
La tercera estratègia és la de “l’aprenentatge tàcit”, menys parlar i més fer. Tornar a l’estratègia de transmetre el saber de forma tàcita, pràctica, com abans es transmetia l’aprenentatge dels oficis. El quart eix el bateja com “L’arena de la dissensió immediata”, el generar debats amb contingut des del coneixement i no “tertúlies d’opinió” com les que inunden els mitjans de comunicació on tothom parla i no sap res. És una oportunitat perquè l’alumnat es pugui mostrar i el professorat intervingui per provocar, per afegir elements que enriqueixin el debat.
La cinquena estratègia proposada és la d’ajudar a impulsar “trobades inesperades”, trobades que poden ajudar a descobrir connexions sorprenents, “la serendipitat”, una cosa que no es produeix en el món virtual. El sisè pilar, batejat com a “atenció focal i l’oasi analògic”, Riera defensa la importància de provocar moments de “desconnexió profunda”, d’aturar les classes i donar pau. Per això la importància de sortir de l’aula i deixar de banda tots els aparells digitals, una cosa que només pot passar en l’entorn presencial. Per últim, la setena estratègia per aconseguir fer “insubstituïble” la presencialitat de l’alumnat a la universitat és, segons Riera, “La cognició encarnada”, el no quedar-se assegut a la cadira, el fer activitats, el moure’s, ment i cos, per potenciar el coneixement perquè “quan el cos pensa, l’espai fa entendre i els sentits flueixen”.
Per Riera, “el repte docent” vol dir “crear experiències presencials tan denses, vibrants i humanes que els alumnes no només assisteixin, sinó que desitgin assistir”. Un repte que, explicat per aquest catedràtic de la URL, sembla fàcil, assequible, apassionant i motivador. Ara només falta que el professorat assistent s’animi a portar la teoria a la pràctica.
