El concepte de ‘gentrificació’ va ser utilitzat per primera vegada per la sociòloga Ruth Glass l’any 1964, quan va descriure com els barris de classe treballadora de Londres estaven experimentant l’arribada de noves classes mitjanes, provocant el desplaçament dels residents originals de classe treballadora. De la mateixa manera, actualment a Barcelona s’estan donant processos de ‘gentrificació escolar’, en què famílies amb un estatus sociocultural mitjà-alt arriben a centres desafavorits i el “colonitzen”, molts cops amb el vistiplau del claustre docent.
L’Institut Metròpoli va presentar dilluns el monogràfic 68 de Papers: Educació i justícia territorial: el paper dels municipis en la reducció de desigualtats, en què analitzen el paper que juguen els municipis a l’hora de garantir la igualtat d’oportunitats educatives. Xavier Bonal, Andreu Termes i Marcel Pagès hi estudien el fenomen de la ‘gentrificació escolar’ que detecten que està ocorrent a Barcelona: “Les administracions transformen el territori –el Raval, per exemple- amb la hipòtesi que si es modifica la fisonomia de les ciutats, això atraurà una classe social diferent, i tot això es podrà traduir en més diversitat a l’escola. I no passa! Detectem que hi ha gent que va a viure a determinats barris, però no hi escolaritza els seus fills. Però no és el fenomen dominant a Barcelona. Els ‘gentrificadors’ es queden a l’escola pública del barri i valoren la diversitat, però tot sovint la colonitzen. I amb un risc que l’escola es parteixi”, va explicar Bonal.
Segons l’anàlisi dels tres autors, Barcelona presenta un model específic de gentrificació urbana, més irregular que el dels països anglosaxons, amb unes dinàmiques caracteritzades per un alt índex d’habitatges en propietat, l’arribada intensiva de migracions transnacionals -amb el 31,3% de la població resident a la ciutat havent nascut a l’estranger- i la turistificació. Tots aquests fenòmens impacten en l’escola, i la planificació escolar ho ha de tenir en compte.
“Per exemple, observem que quan una escola s’ha gentrificat i comença a haver-hi un procés de substitució, veiem que el claustre ho aplaudeix, i intenten que els altres marxin al més aviat possible. Ja sigui físicament, ja sigui simbòlicament. I aquest és un risc no menor amb què ens estem trobant actualment!”, va apuntar dilluns Bonal.
Per tot plegat, els autors alerten que “seria un error pensar que la gentrificació escolar es pot abordar de manera compartimentada” a l’hora de planificar tant noves actuacions urbanístiques com noves polítiques escolars. I conclouen: “Les creixents desigualtats sociourbanes i els efectes retroalimentats entre gentrificació urbana i escolar fan necessari incorporar la dimensió urbana en les polítiques escolars i, alhora, incloure la dimensió escolar en les polítiques urbanes”.
Alerta al Raval, Besòs i Maresme, Verdun i Turó de la Peira
El monogràfic també analitza d’altres aspectes educatius de Barcelona i l’àrea metropolitana. El consultor i analista independent Jaume Blasco detalla com el Raval, el Besòs i Maresme, el Verdun i el Turó de la Peira són els barris més empobrits de Barcelona i que alhora presenten també les taxes d’escolarització 0-3 més baixes, alhora que el conjunt de la ciutat es troba a 12 punts percentuals de la fita d’escolarització del 85% als 2 anys d’edat establerta al Pla Estatal de Garantia Infantil.
L’excomissionada d’Educació de l’Ajuntament, Maria Truñó, al seu torn, fa balanç del període 2015-2023. Destaca els èxits assolits: lluitar contra la segregació escolar i l’abandonament prematur, revertir el poc pes de l’escola, les llars d’infants i l’FP pública, dignificar els edificis escolars i avançar cap a la universalització dels menjadors escolars i el lleure, entre d’altres. En el costat negatiu de la balança, ressalta “els límits estructurals per donar centralitat a una educació, en sentit ampli, quan està tan esbiaixada a gestionar el sistema escolar”.
Truñó lamenta: “L’imaginari dominant és en clau d’ensenyament i la dinàmica està molt carregada d’inèrcies tecnòcrates de gestió de serveis que frenen esforços d’estratègies i programes des d’una visió comunitària, 360 o com a ciutat educadora. Sumat a aquestes inèrcies podríem parlar també de les resistències al canvi des d’una visió gremial centrada a mantenir l’status quo en educació que anteposa interessos corporatius a la defensa de l’interès superior del dret a l’educació dels infants i de l’escola com a servei essencial.”
