L’anunci recent de l’Ajuntament de Barcelona sobre l’aplicació d’un sistema de preus variable en funció del nivell de renda de les famílies en l’accés a l’escola bressol ha despertat un intens i interessant debat sobre el grau de justícia del model i sobre les seves previsibles conseqüències. El nou model estableix fins a 10 quotes diferenciades (entre els 50 i els 395 €) en funció del nivell de renda familiar i substitueix l’antic sistema de bonificació d’un únic preu públic de 289 € (bonificacions del 80%, 60% o 30% en funció de la renda familiar). L’aplicació del nou model de tarifació a les famílies que avui escolaritzen els seus fills i filles a les escoles bressol municipals redueix el cost de l’escolarització a un 62,5% de les famílies, el manté a un 10% i l’augmenta per a un 27,5%.
Quines virtuts té aquest model? Quins possibles defectes? Atraurà les famílies de menor renda al servei? Incentivarà la fugida de les famílies de classe mitjana i mitjana-alta a les escoles bressol privades? Són diversos els interrogants que s’obren i que només una avaluació precisa de l’impacte del nou model sobre l’accés ens podrà resoldre.
Comencem d’entrada recordant que l’accés a l’educació infantil és reconegut cada vegada més com un aspecte fonamental de les oportunitats i trajectòries educatives futures. Des de la psicologia evolutiva fins a la neurociència hi ha nombrosos arguments que subratllen les virtuts de l’educació infantil per al desenvolupament cognitiu, la sociabilitat, l’empatia o el desenvolupament lingüístic. Sabem també que la inversió en educació infantil és extraordinàriament eficaç des del punt de vista social. És una inversió que afavoreix la conciliació laboral i familiar, que és generadora d’ocupació, que evita la interrupció de la trajectòria laboral de les dones i que és rendible econòmicament (gràcies als beneficis fiscals de la no interrupció laboral i a la prevenció del fracàs escolar). I sabem també que aquesta inversió és més eficaç com més vulnerables i socialment desafavorits són els infants que hi poden accedir. El rendiment escolar i la continuïtat en els estudis estan condicionats significativament pel fet d’haver accedit a escola bressol, i aquest efecte és especialment accentuat entre les famílies desafavorides. L’efecte igualador de la inversió educativa és especialment potent en els primers anys de vida de l’infant, i va reduint la seva capacitat correctora de les desigualtats a mesura que avancem en les etapes educatives.
Amb tots aquests arguments no hi ha dubte que el millor model de provisió educativa d’educació infantil hauria de ser el d’assegurar la universalitat del servei. I per què no com a objectiu a llarg termini? De la mateixa manera que Catalunya i l’Estat espanyol són casos excepcionals en l’escolarització universal a partir dels 3 anys, una política educativa ambiciosa podria perseguir l’objectiu de la universalització del servei. Mentre això no arriba, però, sembla raonable, eficaç i just establir un sistema que maximitzi les possibilitats d’accedir d’aquells que menys recursos tenen.
L’impacte de la crisi econòmica en l’accés a l’educació infantil ha estat contundent. D’una banda, perquè la Generalitat va retallar les seves aportacions de manera radical (acabem de saber que part dels recursos estalviats van anar al manteniment d’alguns centres concertats) i va deixar en mans dels municipis i les famílies la major part de l’esforç financer. D’altra banda, perquè l’impacte de la crisi en les economies familiars va obligar a moltes famílies a no poder plantejar-se l’accés a un servei cada vegada més car. A Barcelona ciutat no s’ha pogut comptar amb el suport de la Diputació, que ha mantingut els ajuts per plaça (un cop la Generalitat els reduí un 52%) a la resta de municipis. En aquestes circumstàncies, l’efecte de la crisi ha dificultat especialment l’accés a l’escola bressol de les famílies amb baix nivell de renda. A ciutats com Barcelona, on la demanda supera àmpliament l’oferta, aquest efecte ha produït un efecte substitució del perfil de famílies que accedeixen a l’escola bressol i ha fet augmentar la regressivitat en el finançament del servei. En d’altres municipis, l’augment de preus i la caiguda demogràfica han provocat fins i tot que hagin quedat places públiques sense ocupar, un fet paradoxal en un servei tan necessari com demanat.
Les polítiques de bonificació parcial o total del preu del servei han facilitat que un nombre significatiu de famílies accedeixi al servei de manera gratuïta o quasi-gratuïta. Aquestes famílies (normalment derivades des de serveis socials) comparteixen l’escolarització amb infants de famílies de classe mitjana-alta que poden fer front als costos del servei. Aquest model deixa fora un seguit de famílies que o bé no poden assumir els costos del servei o bé ni tan sols es plantegen demanar plaça pel seu elevat cost econòmic. La introducció d’un sistema de tarifació obre la porta a la possibilitat que algunes famílies a l’atur o els anomenats working poor puguin plantejar-se l’accés a un servei que fins ara restava fora del seu abast. Cal no oblidar, a més, que per a accedir-hi, malgrat que paguin menys que altres famílies, l’esforç econòmic que hauran de realitzar és superior al que realitzaran les famílies de més nivell de renda. Els deu trams de renda establerts per l’Ajuntament de Barcelona suposen la introducció d’un sistema de preus variable, però no segueixen una escala de progressivitat del cost. Una família de tres membres i 25.000 € de renda anual pagarà una quota mensual de 170 €, equivalent al 7,5% de la seva renda anual. Una família d’igual composició però amb 50.000 € de renda anual, pagarà 330 € mensuals, equivalents al 7,2% de la seva renda anual, mentre que una família de 75.000 € pagarà 395 €, quota que li suposarà només el 5,8% d’esforç econòmic anual.
En definitiva, la introducció de la tarifació social és una mesura justa i socialment eficaç, tant des del punt de vista de les oportunitats educatives dels infants com des del punt de vista de la rendibilitat social de la inversió. Si part de la demanda fuig al sector privat a causa de l’augment de preus (fet dubtós tenint en compte el diferencial de preu i qualitat) no seria cap drama. Sí que ho és deixar fora del servei aquells infants que més s’hi juguen.
Xavier Bonal és professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
