Jo vull posar un laberint a l’entrada de l’escola!
-Però i si ens perdem i arribem tard?
-Doncs hi posem fletxetes!
-Llavors ja no seria un laberint, oi?
-Però quedaria bonic igual, no trobes?
Aquesta és una conversa entre un nen i una nena de quart de primària de l’Escola Brasil, a Barcelona. Estan discutint com els agradaria que fos l’entorn del seu centre escolar, què hi troben a faltar, què els molesta i com s’ho poden fer. És cert que la Salma, la nena que vol un laberint, ha deixat volar molt la imaginació, però d’alguna manera, d’això es tracta. De saber analitzar l’entorn que els envolta, pensar i demanar què és allò que ells i elles, en tant que principals usuaris de l’espai, necessiten. I la Salma potser no necessita un laberint, però el que sí que necessita, igual que els seus companys d’escola, és que els cotxes no siguin una amenaça cada cop que surten de classe.
“Poder jugar tranquils, amb menys cotxes i que els que hi ha, vagin més lents”. Així respon un nen de la classe quan se li pregunta, què creu que vol dir pacificar. La pregunta l’han formulada la Montse i la Susana, dues membres de la cooperativa Raons que han vingut a l’escola Brasil a dinamitzar una sessió molt especial. Es tracta de la segona fase del programa Protegim les Escoles, que treballa per pacificar l’entorn d’uns 200 centres de Barcelona abans de 2023. Però, al contrari que altres projectes de millora de l’entorn urbà, aquest té una característica especial: té molt en compte la veu dels infants.
Es tracta d’una estratègia de ciutat impulsada per Estratègia Urbana de l’Ajuntament i amb els districtes i el Consorci d’Educació com a peça clau. “Volem que les escoles siguin espais de trobada entre famílies, veïnat, alumnat i professorat. Volem que el dins i el fora de l’escola sigui un espai segur i de gaudi, no un espai on els protagonistes siguin els cotxes”, apunta Pilar Lleonart, de la Direcció d’Educació de Barcelona, l’organisme que coordina el procés participatiu i que compta amb l’acompanyament de l’Institut d’Infància i Adolescència. Avui dia, el programa ja ha pacificat 26 escoles, 75 ho estan fent ara i 54 ho faran l’any vinent. Una d’aquestes darreres és l’Escola Brasil que, com apuntàvem abans, es troba al bell mig del procés.
Escoltar qui més en sap
El programa Protegim les Escoles es basa en tres fases. La primera recull les necessitats de la comunitat educativa, que són traslladades a un equip d’arquitectes que donen prioritat i protagonisme a la infància. Després, l’avantprojecte es retorna a la comunitat, que pot demanar canvis i, finalment, es presenta el projecte executiu. “És molt important que totes les persones implicades coneguin els límits d’allò que es pot fer, però a la vegada no tinguin por de demanar allò que necessiten”, apunta Lleonart, qui recorda com una escola va voler demanar tallar el trànsit d’una gran via de Barcelona. “Això, encara i per desgràcia, no es pot fer, però hi ha altres maneres de lluitar contra el monopoli dels cotxes”, afegeix.
Aquest monopoli es veu claríssim a davant de l’Escola Brasil. Una de les entrades és a la Gran Via i l’altra al carrer Perú, que s’ha convertit en un espai amb un carril i dues grans línies d’aparcaments entre els quals sembla gairebé impossible advertir l’escola. “Necessitem treure cotxes d’aquí, perquè no és gens segur pels infants. Però a la vegada sabem que no podem tallar el carrer ni treure totes les places d’aparcament, perquè seria un greuge enorme pels veïns”, assegura Alícia Sánchez, directora del centre. En això es basa aquest procés: en escoltar i tenir en compte les opinions de tothom, i les criatures no són menys.
És per això que, de la mà de Raons, el procés participatiu ha arribat a les aules de quart de primària. S’ha triat aquest curs escolar perquè són prou grans com per participar d’aquestes dinàmiques i perquè, com que el procés dura un curs escolar, encara seran a temps de gaudir de les millores abans de deixar la primària. “Mai no se’ns pregunta què volem. Però som els que venim aquí cada dia i els qui millor coneixem l’escola”, diu una nena de la classe. I no li falta raó. “La participació infantil és essencial en aquests processos, no només pel seu valor educatiu, sinó perquè ens aporta informació que, d’altra banda, no tindríem”, expliquen des de Raons. Fan referència a una escola en què es va decidir instal·lar jardineres a un espai d’un carrer pacificat. No va ser fins que es va consultar els infants que van saber que allò, per ells, és una zona de joc i, per tant, hagués estat un error posar qualsevol cosa allà que impedís el gaudi.
És per això, que escoltar l’avaluació dels infants de la primera proposta de remodelació és tan important. Els nens i nenes de l’Escola Brasil ara tenen uns plànols del seu centre educatiu sobre la taula. Allà hi ha dibuixets i una llegenda que, tot just, aprenen a comprendre. Hi ha símbols que prediuen que al seu carrer aviat hi haurà jardineres, cadires, estructures de fusta per jugar i boles de formigó en comptes de cotxes. Ara toca decidir si allò els agrada, però per poder fer-ho necessiten estar ben informats. Per això, ara baixen al carrer, esgrimint guixos de colors amb els quals pintaran a la vorera on anirà cada cosa, per fer-se’n a la idea. Hi dibuixen flors i xarranques, cadires i jocs.
A poc a poc, la mirada dels nens i nenes es va il·luminant: a mesura que apareixen els dibuixos, la idea dels cotxes aparcats en bateria es va difuminant. Però la il·lusió s’esfuma en el moment que un cotxe irromp, sense gaire compte, a la zona on són els infants. “Veus?”, exclama un dels infants, mirant a les dinamitzadores de Raons. “Això és així cada dia amb els cotxes!”, afegeix amb un gest frustrat. Una nena mira com el cotxe passa, entristida: “Si trepitja els dibuixos, els esborrarà”, es lamenta. I té raó, perquè el cotxe deixa rere seu una xarranca esborronada. Però, ben aviat, la xarranca, les cadires i les flors seran una realitat i els únics cotxes que hi hagi al carrer seran els que dibuixin amb guixos els infants.
