S’ha mort l’avi. Demà faran el funeral i els nets d’aquest avi es quedaran a casa amb la cangur. Hi ha qui considera que són massa petits per viure una cerimònia de comiat. Què aprendran aquests infants que fan romandre a casa i no viure el comiat de l’avi? Què en sabran de la mort?
La pèrdua, el dol i la malaltia entren molt poc, com a conceptes, a dins de l’aula. Això no obstant, pares, germans i alumnes de qualsevol edat viuen i viuran processos de malaltia i la pèrdua d’algun ésser estimat, sigui un avi o una mascota.
Però la mort continua sent una paraula incòmoda, la vivència terrible, encara que alhora és l’única certesa que coneix l’ésser humà. Per això se n’ha de parlar, per a créixer acompanyats d’una de les úniques veritats que coneixem.
Aquest mes d’octubre, el recinte modernista de Sant Pau va acollir una jornada per a fer-ho tranquil·lament i amb argument i substància per al diàleg i la reflexió. Es va celebrar la jornada Infància, malaltia i mort en l’àmbit educatiu. Va ser organitzada per qui coneix de ben a prop què passa quan la infància, malaltia i mort es troben: la Fundació Villavecchia. Va néixer fa trenta-set anys per organitzar colònies per a nens i nenes que travessen un procés de malaltia, i en l’actualitat fan activitats de tota mena. Sempre acompanyant aquests infants amb malalties cròniques, greus o sense cura i les seves famílies. És una abraçada d’humanitat que manlleva solitud i neguit en moments crítics. Van ajudar a crear les primeres cures pal·liatives pediàtriques als cinc principals hospitals de Catalunya, que va donar pas a la creació de la Xarxa d’atenció Pal·liativa pediàtrica integral de Catalunya (XAPPI), que engloba avui deu hospitals del territori. Ara, la fundació prepara el Pavelló de la Victòria, el primer Hospice infantil de l’Estat, un centre on es cuidarà la vida d’infants amb malalties que no es poden curar.
Tenir en compte els 360 graus del dia a dia dels infants, fa que la Fundació Villavecchia hagi incorporat sempre en la seva acció la comunitat educativa i les escoles. “Perquè formeu part de la vida dels nens”, afirmava Noemí Castell, consultora i formadora en accessibilitat i inclusió, i mare implicada en la creació del Pavelló de la Victòria, en la presentació de la jornada. “No es pot pensar només en l’atenció sanitària i social, s’ha d’integrar l’escola perquè la cura dels infants sigui integral”, afegia.
Per això, la jornada moguda per la voluntat “que a les escoles i a la societat puguem parlar de nens malalts i quan hi hagi hagut una mort propera, poder-ne parlar”, s’adreçava de manera especial a la comunitat de docents. Fins i tot es va preveure comptabilitzar les vuit hores de conferències i diàlegs com a formació d’aquestes professionals a qui es vol facilitar estratègies per a normalitzar un tema amb tantes arestes, i rebuig, com és la mort i la malaltia. “Ens agradaria posar aquest tema sobre la taula i que ja no sigui tabú”, es va dir en l’inici de la jornada, amb un auditori ple i 176 persones inscrites.
De les “Interioritats de la pedagogia de la mort”, en va parlar la psicopedagoga i experta en didàctica de la mort i el dol, Mar Cortina. Docent, a Primària i després a Secundària, fa tres anys que es va jubilar, però continua connectada a la lloable missió d’ajudar a racionalitzar allò que a la majoria de gent costa tant d’afrontar.
“A l’inici jo no podia dir, als centres on treballava, que em dedicava al tema de la mort”, va explicar. Però, “fets com la Covid, la Dana de València (la terra de Cortina), i tots els desastres naturals que vivim, han influït molt positivament en la presa de consciència en què la mort pot arribar en qualsevol moment”, exposava. La vivència d’una mort, inevitablement, arriba a les aules. Aleshores, com deia Mar Cortina, “deixar anar un globus al pati, quedar-se en silenci uns minuts, o plantar una flor, és igual el ritual que sigui, però se n’ha de poder parlar, pel bé de tots”.
La psicopedagoga va explicar que “al principi buscava recursos externs, llibres, pel·lícules… Ara penso: no importa el que facis, el que importa és des d’on ho fas. I, això és aplicable a totes les coses. No hi ha paraules que consolen, hi ha presència. I aquesta és la que s’ha de cultivar. Ni llibres, ni contes: presència. I el silenci. Perquè en el nostre món, el silenci és fort. Estant allà al costat de la persona li dius tot el que cal: que hi ets”.
Prevenció i normalització
De la seva experiència als centres educatius, Cortina ha extret moltes lliçons: “Els nens ens demanen excel·lència personal i la professió docent és la gran oportunitat d’una millora personal. Si realment volem oferir-los genuïnitat, això ho hem de buscar”. Ara bé, puntualitza també que: “Un centre educatiu és educatiu, no terapèutic. Hi fem acompanyament educatiu. Quan toca alguna cosa terapèutica no és la nostra tasca”.
En realitat, precisava “el que jo sempre he volgut treballar és tota la part de normalització i de prevenció. Qualsevol dol en un centre educatiu, si s’ha normalitzat la mort en aquell centre com es fan altres activitats, si saben que es pot parlar de la mort amb naturalitat, un dol té el 80% de la feina feta. Hem d’anar cap aquí i estalviarem feina a la psicologia”.
L’educació, en paraules de Cortina, “és prevenció i normalització de temes que la societat encara amaga”. I no parla només dels centres de primària i secundària, contempla això també en la universitat i en els centres d’investigació, i com a vasos comunicants amb l’educació dels infants. “Que la pedagogia de la mort estigui en la formació inicial de magisteri i de psicologia, em sembla evident. Però, per què encara no hi és? De la mateixa manera que tampoc no hi és en els cursos de preparació al part quan sabem que hi ha morts gestacionals. Seria un gran pas parlar-ne”.
La coordinació dels diferents estaments de l’educació en la tasca de prevenció i normalització la psicopedagoga la considera fonamental. “L’art de desxifrar què demana un nen, és l’art de la professió docent. Allò que necessita ho transmet simbòlicament, i això em sembla un desafiament enorme”, comenta. I té molt en compte que, tant en menors com en adults, “es pot veure la creativitat dels dols. No hi ha cap dol igual a l’altre i res normal. Per això és tan important el respecte dels processos de l’altra persona”.
Sensibilitat
A la pregunta de qui és millor per introduir a l’aula aquesta pedagogia de la mort? Senzillament: “algú amb sensibilitat”. De com fer aquesta introducció perquè formi part de l’aprenentatge i contribueixi a desfer el tabú, Mar Cortina va donar algunes pinzellades orientatives. “Els protocols han de sortir des de la genuïnitat de l’escola. Quatre persones del claustre poden decidir anticipar una situació. Ordenem les idees per fer un favor als nens. Com més senzill, millor”. I va explicar una manera de parlar-ne, per exemple, sense paraules, és treballant una figura d’argila que representa la vida i una altra que representi la mort, i ajuntar-les per arribar a la comprensió que en la vida, la mort està implícita. “Neixes i comences a perdre. Del líquid amniòtic que ens feia sentir el benestar total, passes al món”. Justament per aquest impactat xoc del ventre de la mare a la vida fora, feia broma: “No sé si és millor morir o néixer”. Cortina és ben conscient que toca temes ‘intocables’ per a molts, però de les seves expressions punyents i realistes i també de les seves bromes, regalimen camins de reflexió.
El benefici d’aplanar el camí en aquest parlar de la mort, el dol i la pèrdua abasta moltes dimensions de la vida. Com bé deia la psicopedagoga: “Canvis d’escola, de país i casa, fracassos amorosos… La vida està plena de pèrdues. Si ho poguéssim viure amb consciència, la mort seria una pèrdua més, seria la pèrdua física”.
Després de l’exposició, van arribar les intervencions del públic, entre el qual hi havia docents i professionals de la salut. Gala Serrano, cap assistencial del Servei de Cures Pal·liatives de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), per exemple, va exposar que sempre li ha sobtat que, de la mateixa manera que en el món sanitari un càncer de mama és insòlit que es tracti d’una manera diferent en un lloc del món d’un altre, com és que en el món educatiu no tenen una Mar Cortina, una Xusa Serra (infermera de la unitat d’acompanyament en la malaltia, dol i final de vida) en tots els centres. Jo fa deu anys que dono la tabarra. Contacto els centres per dir, mira, a aquest nen se li està morint la mare, i trobes que tot és tabú”.
Serveis de la ciutat
Sobre recursos per als professionals a la ciutat de Barcelona, van parlar Adrià Terol, de Cementiris de Barcelona i Òscar Puigardeu, de l’Equip d’Emergències Psicosocials del Consorci d’Educació de Barcelona. En aquesta taula moderada per la psicòloga del Centre de Pal·liatius Pediàtrics de l’Hospital de Sant Pau, Ana B. Bautista, una de les idees que també van quedar clares és que “només hi ha una cosa que els passarà a tots els alumnes: perdran persones i ells moriran. Per tant, sembla bastant raonable que sigui un tema de treball als centres educatius. I que això sigui un treball quotidià, al qual dediquem un dia a parlar-ne i quan aparegui, que no vingui de nou”.
Arran de l’assassinat d’un docent per un alumne, l’any 2014, explicava Puigardeu, es van adonar que no tenien eines ni recursos per a tractar la mort amb els menors, i ajudats pel Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) van preparar un protocol per orientar i assessorar en la resposta perquè el treball tingui una continuïtat després de l’impacte. “L’avantatge és que tenim persones molt diverses i la dificultat és adaptar a tantes necessitats”. Intervenen als centres educatius, amb alumnes, famílies, professorat, i tot personal del centre. Col·loquem els alumnes i el claustre en el punt de partida, després l’equip d’assessorament psicopedagògic (EAP) els ajudarà. Nosaltres fem dos enfocaments molt complementaris: la prevenció i normalització i la intervenció quan passa alguna cosa”.
Tenint en compte que el suïcidi és la primera causa de mort en l’adolescència, és evident que ignorar una defunció, de la mateixa manera que no es pot prescindir parlar de trastorns i malalties no juga a favor de ningú. Des dels equips d’emergències del CEB també s’intervé quan hi ha casos d’autolesions.
L’experiència de l’Antzuola Herri Eskola del País Basc, explicada en primera persona per dues educadores va il·lustrar molt bé com es pot introduir la mort i el dol de manera natural en un centre educatiu. Van deixar clar que a la pèrdua se li ha de fer espai, també a l’aula. “Si no abordem el tema de la mort en l’educació, no estem educant per a la vida”, van dir.
Com es viu la mort des de les diferents religions que conviuen en una aula, i algunes eines que poden ajudar els docents dins d’aquesta diversitat van ser els temes exposats per l’Alba Pàmies, de la Fundació Migra Studium. I l’educadora Paula Miras, autora del pòdcast Un dia més, que va iniciar després de perdre un fill, va posar el punt final a la jornada amb la qual, la Fundació Enriqueta Villavecchia ha tornat a esperonar la comunitat educativa a tenir present la necessitat de normalitzar mort i malaltia com a matèria de treball a les aules.
