La Tatiana, una jove migrada des del Perú, i la Valentina, una alumna d’una escola privada de Sarrià, es troben a un bus. “Marxa. Vull que baixis”, li diu la Tatiana. “Per què?”, pregunta la Valentina, sobtada i amb un somriure incrèdul. “Perquè em molestes. No veus que aquí ja som molts?”, diu. “Però no ho entenc. Per què no baixes tu, si et molesta? És perquè sóc alta?”, demana ella. “No ho sé. Per exemple. Em molestes i punt”, sentencia la Tatiana. Es fa el silenci i la sala irromp en aplaudiments. Aquest és el final d’una pràctica d’improvisació entre les dues joves, a les quals els han demanat que interpretessin una escena d’opressió. I la Tatiana, la primera en prendre la paraula, ha decidit fugir dels tòpics i deixar de ser la víctima, creant un clima en què els papers es canvien i és la jove alta, rossa i de classe benestant qui pateix discriminació, tot creant un espai per la reflexió que evidencia l’absurd d’algunes opressions.
Aquesta és l’essència de projecte Triangle Inclusiu, desenvolupat al Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, de la mà del Teatre de Sarrià, i que posa en contacte diversos col·lectius joves del barri que, d’altra manera, difícilment establirien relació, tot generant vincles a partir del teatre. En aquesta edició -la desena-, els col·lectius escollits són un grup d’alumnes de l’escola Oak House School i el Centre Residencial d’Inclusió Hort de la Vila per a persones sense llar, gestionat per Sant Joan de Déu. Així, durant deu sessions d’una hora a la setmana, una desena de joves reflexionen junts des del teatre sobre opressions i injustícies de tota mena per tal de crear una obra que es representa al Teatre de Sarrià, oberta al barri. Només hi ha una norma: la representació final no pot versar sobre la situació particular del col·lectiu en risc d’exclusió que hi participa. Així, aquest grup treballa sobre la violència masclista, el racisme, la manca de solidaritat o l’extrema dreta.
“El teatre és una gran manera de generar vincles i la improvisació és genial per dir el que tenim a dins, sense filtres. Es tracta de jugar com nens amb la seriositat d’un adult”, assegura la Mònica, una de les talleristes que acompanyen les sessions. Es tracta de sentir en la pròpia pell opressions que no es coneixien, sensibilitats desconegudes i situacions impensables per persones que, degut a la seva classe, origen i situació, estan allunyades del context de l’altre. “Construir grups diferenciats en edat i situació sociocultural és una bona manera de trencar estereotips i generar empatia entre persones que no s’haurien assegut mai a parlar”, diu la Montserrat Morera, presidenta del Teatre de Sarrià i impulsora del projecte.
Morera és conscient de l’alt nivell econòmic que hi ha a Sarrià i de les barreres que això pot construir entre els joves del barri i altres contextos de la ciutat. “Aquí hi ha realitats que no es veuen i és necessari que el jovent estigui en contacte amb persones migrades, amb problemes de salut mental o sense sostre, per tal que no confonguin la persona amb la seva situació”, apunta. El detonant per crear Triangle Inclusiu va ser un vídeo publicat per uns joves de Sarrià, que es mostraven donant galetes farcides de pasta de dents a una persona sense sostre, per tal d’humiliar-la. “Havíem de fer alguna cosa per evitar que els nostres joves poguessin arribar a sentir tal menyspreu per una altra persona”, assegura Morera.
Teatre, un llenguatge universal
“Aquest és un espai segur per tothom en el qual apareixen coses que es pensaven superades o privilegis que desconeixíem”, assegura la Cristina, també tallerista de l’espai, en una de les estones de debat que es donen durant les sessions. Les alumnes de l’Oak House es mostren molt satisfetes de l’experiència de conèixer altres persones i realitats i, de fet, aquest és també l’objectiu que mou els joves d’Hort de la Vila a participar-hi. A banda de la Tatiana, hi ha també en Denis, un jove de 22 anys acabat d’arribar de Síria, que vol fer amics i aprendre a parlar la llengua. De fet, és l’Ibrahim qui li fa de traductor, un actor de 27 anys, vingut del Marroc, enamorat del teatre i desitjós de millorar el seu castellà i conèixer la cultura local.
Però en aquest espai, la llengua no és un problema; de fet, les talleristes insten a que cadascú parli la seva llengua materna sobre l’escenari, de tal manera que se senti còmode i que el públic pugui veure ben clar que els diferents orígens no són un problema, sinó un afegit. “El teatre és una llengua universal”, diu la Cristina, mentre els joves participen sense cap tipus de problema per seguir la trama en escenes d’improvisació en les quals es parla castellà, àrab, rus, alemany, francès o anglès. “El teatre és aprendre a escoltar-te i escoltar els altres, encara que no parlem la mateixa llengua”, assegura la Tatiana. I és que, encara que pogués semblar que no, aquests joves tenen moltes coses en comú, que es van descobrint a mesura que avancen les sessions.
Un d’aquests punts de trobada es dóna quan les talleristes pregunten als assistents què els preocupa i en Yeti, un noi albanès, explica que està molt estressat pels exàmens que està fent per treure’s l’ESO. En sentir això, les noies de l’Oak House, que cursen tercer, comencen a compartir amb ell el temari que els sembla més difícil i alguns trucs per memoritzar dates. “Les estones de conversa són tant o més importants que el teatre en sí, perquè ens obre la porta a descobrir-nos”, explica Morera. I tant és així, que l’obra final que posa el colofó al taller conclou amb una sessió de debat oberta, entre els participants i el públic, sobre allò que s’ha vist sobre l’escenari i les emocions que ha generat.
“El tema el trien ells i l’elaborem a partir d’escenes o situacions potents que es donen durant les sessions”, explica la Mònica, que recorda que durant les edicions passades es van donar sessions molt enriquidores sobre com afrontar les situacions de violència, com detectar que s’és opressor o acceptar que es pot ser botxí i víctima a la vegada.
