La complexitat del món social, laboral, econòmic i sanitari en el que vivim i la complexitat dels reptes que afrontem com a societat (emergència climàtica, desigualtats, neofeixisme…) no deixen gaire marge al món educatiu formal: cal una renovació del model escolar tradicional sorgit en altres contextos. En aquests processos per repensar una escola que esdevingui, de veritat, un espai d’aprenentatge compartit entre alumnes diferents que els capaciti per ser ciutadans i ciutadanes actius, crítics i solidaris, un dels debats clau és el de la identitat docent.
Tradicionalment, sobretot a secundària, la identitat docent anava estretament lligada al coneixement curricular i sovint oblidava la dimensió d’educació global i d’acompanyament a l’alumne. Era el clàssic “jo he vingut aquí a explicar matemàtiques i prou”. Per sort, aquest vell paradigma es va substituint per un altre en el qual els coneixements són altament rellevants, però emmarcats en un procés de socialització global on allò central és la capacitat personal i col·lectiva de cada alumne d’incorporar amb sentit els aprenentatges i utilitzar-los per analitzar críticament, resoldre reptes i problemes i (co)construir noves realitats.
En el marc d’aquest repte sobre la nova identitat docent i la renovació escolar, l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci d’Educació van apostar el 2017 per passar “de l’equip docent a l’equip educatiu”. Es tractava de potenciar aquest nou paradigma d’escolaritat incorporant educadors/res socials i emocionals als claustres d’escoles i instituts d’entorns desafavorits per tal de promoure processos d’aprenentatge més integrals, més connectats amb famílies i comunitats i que superessin les desigualtats de partida d’infants i joves.
Aquest curs ja són 43 els educadors emocionals i 40 els educadors socials presents a escoles i instituts, als quals se sumen educadors socials a 10 escoles bressol
L’objectiu d’incorporar l’educació social i emocional era doble: incloure noves mirades i noves formes de fer a la identitat docent ordinària (canvi cultural) i incorporar noves pràctiques socioeducatives d’inclusió, d’acompanyament, de lluita contra les desigualtats i per promoure la connexió amb famílies i comunitat (noves pràctiques). Al cap de tres anys, vam poder avaluar aquesta experiència pilot en aquest informe i els resultats van ser rellevants. En termes generals, la mirada socioeducativa s’havia incorporat a les pràctiques escolars habituals del claustre; els centres educatius treballaven més i millor amb les famílies i la comunitat i s’abordaven d’una manera més pertinent, global i inclusiva les situacions de desigualtat.
Aquest curs ja són 43 els educadors emocionals i 40 els educadors socials presents a escoles i instituts, als quals se sumen educadors socials a 10 escoles bressol. A més, per primera vegada s’han introduït com a personal ordinari i estable del claustre els perfils d’educació social i educació emocional. Per aquest segon trienni del pla l’objectiu és clar: generar les condicions de possibilitat d’un aprenentatge potent, significatiu i capacitador per part de tots els infants.
Cap infant ni cap jove no pot quedar-se enrere durant l’etapa obligatòria ni en la transició a la postobligatòria. Cal garantir de manera concreta, precisa i territorial que tot l’alumnat assoleix formacions postobligatòries, especialment el de contextos més desafavorits. Sens dubte, l’entrada habitual, normalitzada i cada vegada més sistemàtica de l’educació social i l’emocional a escoles i instituts és una molt bona estratègia de suport a la renovació pedagògica. Però sobretot ha de ser una estratègia clau per fer que tots els infants i joves tinguin una millor experiència escolar, més i millors aprenentatges i una continuïtat educativa postobligatòria. Tot plegat imprescindible en la lluita contra les desigualtats socials.
