Entrevista

Begoña Román: “Som una societat molt ‘happycràtica’ en qüestió cultural”

En aquesta entrevista, Román considera que la cultura va més enllà de l’experiència artística i està relacionada amb els vincles i la cohesió social a la ciutat. Assegura que “el capitalisme ha vingut a segrestar tota la cultura” i només les sales petites s’atreveixen a ser innovadores. Per a la doctora, “la cultura és desig de bona vida” i la possibilitat de conèixer altres barris per desfer estereotips.

Entre el món cultural i el món educatiu, hauríem d’establir xarxes o vincles? O estem parlant del mateix?

Totes les paraules denoten, però jo darrerament reivindico molt el vincle perquè la xarxa pot ser virtual i online, i jo els vincles vull que siguin de presència, sòlids. Es pot estar enxarxat, relacionat, connectat, però no vinculat. Per a mi el vincle té més a veure amb el lligam de veritat. I de veritat vol dir presència. Evidentment, si hi ha impediments que fan que només em puc vincular amb les xarxes, ho faré; però com que parlem de ciutat, i ciutat és territori i proximitat, jo m’estimo més parlar de vincle.

El vincle està més relacionat amb la perdurabilitat?

Sí, els vincles sòlids en els humans requereixen d’una confiança. La paciència és la mare de la ciència i la confiança és la mare dels vincles. I, per tant, necessito temps. És important que aquests vincles siguin d’una certa estabilitat. No tots els vincles han de ser perdurables, però hi ha alguns que són especialment importants que ho siguin; per exemple, si treballem en un entorn de fragilitat i de vulnerabilitat social. Per a mi, és molt important que els vincles siguin sòlids i de confiança i, per tant, una mica perdurables.

Durant la jornada, diverses entitats han advertit que s’ha de conèixer molt el territori abans de fer una iniciativa cultural o educativa per no caure en el parany de fer projectes que no es necessiten.  Aquesta hauria de ser una de les alertes a tenir en compte?

Cal deixar-se interpel·lar per les necessitats reals d’una comunitat que vol que es tracti d’algun tema, però també puc constatar una mancança de com és possible que no estiguin parlant d’això. Per tant, aquí hi ha un esforç continu de: ‘jo em deixo interpel·lar pels continguts que no se m’havien acudit per la meva ignorància blanca; d’acord, fem els teus continguts, però també a la inversa, deixa’t interpel·lar perquè jo pugui veure que hi ha determinades demandes que no m’estàs fent i a mi m’agradaria que me les fessis’.

La confiança és la mare dels vincles

Claríssimament, passa en el tema de gènere en qüestions culturals, però també en les manques de reconeixement que determinats col·lectius poden veure en la seva cultura o l’estereotipació de quan posen un personatge racialitzat; per exemple, cal posar persones racialitzades, però a vegades són estereotipades i l’èxit està en veure una persona racialitzada interpretant un ‘Hamlet’, per exemple, i trencar estereotips. Hi ha reptes i riscos. Tot ha de ser èxit? No. Un fracàs cultural sempre és un aprenentatge. Evidentment, si són diners públics han de ser prudents, però no haver-ho fet era pitjor que haver-ho fet i que, entre cometes, hagi fracassat.

Per què hi ha una tendència a pensar que barrejar cultura i educació és una cosa entretinguda, quan hi ha molta feina al darrere? De fet, moltes escoles intenten oferir dansa, música i altres activitats per donar oportunitats i, si en un futur, l’estudiant es vol professionalitat, s’ho pugui plantejar.

Jo crec que som una societat molt ‘happycràtica’ en qüestió cultural. La cultura ha d’oferir happycràcia; és a dir, consum lúdic i festiu, i una experiència meravellosa? Miri, no. Crec que això és un biaix de mercat. Fem moltes activitats extraescolars ludicofestives, però quan arriba l’hora d’esforçar-te, o bé els pares econòmicament no ho poden pagar o bé els nanos diuen ‘a mi m’agrada molt, però hauré de veure si ho puc compaginar amb tal cosa’.

És honest parlar dels esforços i de la disciplina en l’educació i en la cultura, sense que això no porti a l’altre extrem de ‘la lletra amb sang entra’. Si tu has decidit que vols anar a dansa clàssica i t’has apuntat i la professora t’espera dimarts i dijous, i arriba maig i ja no et ve de gust, tu al maig vas perquè el curs acaba al juny.

Per què no es relaciona tant la cultura amb l’esforç?

Crec que és una societat que ha vingut de ‘la lletra amb sang entra’, de que els nens no han de patir, d’una hiperprotecció, i que el capitalisme ha vingut a segrestar tota la cultura, i ho ha aconseguit, perquè és molt astut. Només en sales petites poden fer coses molt innovadores, però assumeixen riscos. Jo crec que qui més risc pot assumir en qüestió cultural, que està clarament legitimat perquè tenim dret a la cultura i això és cultura i el mercat no, són les administracions públiques.

És honest parlar dels esforços i de la disciplina en l’educació i en la cultura

Dius que “la dignitat és el dret a tenir drets”. És una afirmació amb molt de significat darrere.

El discurs estava impregnat de l’economització del món, de la vida. Tot el vocabulari és ‘crèdit, invertir, capital, confiança’. L’economització ens ha monopolitzat el llenguatge, i ens han economitzat el llenguatge, la mentalitat i la cultura. Hem acabat convertint la cultura en un producte, en mercaderia, i no en una necessitat de desenvolupament humà, i em preocupa que tot sigui oferta-demanda, que tot sigui consum. La cultura és una altra cosa, és desenvolupar desig de vida bona, i me l’han convertit en un producte de consum lúdic per a lletraferits.

Poses el focus en què la cultura va més enllà de l’experiència artística i té a veure amb relacionar-se. Ens n’oblidem sovint?

La cultura és pertinença a una tradició que em precedeix i a un present que comparteixo amb els meus i a un projecte d’un futur. S’oblida moltíssim que la cultura no és una experiència estètica individual, sinó que fonamentalment és una experiència col·lectiva compartida de donar raons per creure i compartir. Tu pots anar sola al cinema o a un concert, però és més bonic poder-ho compartir amb els altres, perquè el plaer compartit es maximitza, i no només el plaer, sinó també l’experiència de poder compartir una reflexió. Crec que la cultura crea cohesió social i, si el que faig és convertir-la en un article privat d’experiència individual, falta a la seva missió de crear ciutat.

Sense cohesió social la cultura quedaria coixa?

És una altra cosa. És col·lecció privada. Only for my eyes.

Si parlem de cohesió social, drets culturals, drets educatius i ciutat, en una ciutat tan gran com pot ser Barcelona, amb barris tan diversos i amb persones amb tanta diversitat també, quins aspectes haurien d’estar a la base?

Jo crec que hem d’estar disposats a fer alguns canvis importants. Si la gent no ve al Born, el Born va a la gent. Què vol dir que el Born va a la gent? Si la gent no va al Liceu, el Liceu va a la gent. Què vol dir això? Doncs que vaig a l’institut a dir que vinguin a fer una experiència immersiva d’òpera. Si el TNC fa una aposta perquè els joves vinguin al teatre, faig tot un programa perquè l’institut i els mestres vinguin, i evidentment jo he de demanar un esforç a la mestra perquè es preocupi del programa i digui als joves que cal saber anar al teatre, que al teatre no es ve a riure, al teatre no es ve a tal… I és una educació en l’accés al contingut, però també què significa anar al teatre i el respecte al treball dels artistes. Per tant, jo he de crear mecanismes d’interacció, a vegades vindrà l’institut al teatre i a vegades és el teatre qui va a l’institut.

Com el programa Caixa d’Eines, que vol apropar l’accés a les arts als centres educatius?

Per exemple. O que el CCCB surti al barri, al carrer.

Hi ha experiències municipals en què s’interrelacionen diferents centres i comparteixen escenari, com Escena Pilot o Tot Dansa. No només és per a la comunitat educativa del barri, sinó que barreja comunitats.

Sí, però no és simple. L’esport barreja comunitat, però tu fas lligues d’esport, sigui de futbol, de bàsquet, de vòlei, i les samarretes marquen la diferència. Les samarretes són la metàfora dels pijos, els chonis… Jo he d’imaginar, a més a més, què creo. No es tracta que comparteixin un equip i juguin, sinó que hi ha unes mateixes normes, que són de la mateixa ciutat. He de pensar en un tipus d’experiències que els facin entrar i voler conèixer i interessar-se per l’altre.

Els criteris d’inclusió poden ser també criteris d’exclusió

Sí que m’agrada que facin aquestes experiències com Escena Pilot, però hem de promoure l’espontaneïtat de que ells es barregin. Torno a l’exemple dels esports. Els del Raval jugaran amb els Maristes de Sarrià i els Jesuïtes de Casp, però cadascú sap d’on bé. Com ho faig? Potser he de crear equips mixtos que no només vagin al barri i el coneguin, sinó que aquests mesos, a partir de l’esport, trenquin els estereotips de barri que teniu, perquè l’objectiu no és guanyar partits. Això seria una experiència molt més interessant. Jo crec que l’escola ha estat el gran espai, però està endarrerint a marxes forçades perquè els pares no volen anar a l’escola que li tocaria, i jo crec que aquí hem badat.

Estem parlant, sense haver-ho mencionat, de segregació, que és una de les assignatures pendents.

Per posar un exemple. Si tu vas a la Pompeu Fabra, és Eixample dreta, i si vens a la facultat de Filosofia de la UB, hi ha més perfils socials. Les dues són públiques. Què ha passat? Nota de tall. Jo dic que els criteris d’inclusió poden ser també criteris d’exclusió.

Pensem que hi ha silencis que criden. Als anys 60 i 70, aquí, l’escola, la ciutat, els mitjans de comunicació van fer una magnífica feina de cohesió social. Ara s’està incentivant la polarització, i les xarxes socials han contribuït. Toca tornar a fer alguna cosa i és bonic que ho puguem plantejar.