En un moment en què l’educació sembla cada cop més condicionada per indicadors, acreditacions i lògiques de mercat, cal dir-ho clar: l’educació popular no és una alternativa. És, o hauria de ser, el model educatiu hegemònic. Aquell que posa la vida, la comunitat i la transformació social al centre.
L’educació popular és la que neix des de baix, des de l’associacionisme, des de l’autoorganització i des del compromís col·lectiu amb el territori. No respon a una demanda puntual ni a una estratègia de mercat: respon a una necessitat social. No entén l’aprenentatge com un producte, sinó com un procés emancipador, compartit i profundament polític.
Històricament, l’associacionisme ha estat una veritable escola de ciutadania. A esplais, caus, casals, ateneus i fins a entitats de cultura popular, moltes persones han après a parlar en públic, a escoltar, a decidir col·lectivament, a gestionar conflictes i a sostenir projectes comuns. No perquè ho marqués un currículum oficial, sinó perquè era imprescindible per viure en comunitat.
Aquests espais no només eduquen individus: construeixen comunitat i consciència col·lectiva. Generen arrelament, identitat i xarxa. Fan possible una educació que no es limita a integrar persones en el sistema existent, sinó que les capacita per qüestionar-lo i transformar-lo. Per això l’educació popular no és neutra: pren partit. Pren partit per la justícia social, pels feminismes, per l’antiracisme, pel cooperativisme i per la defensa del territori.
Tanmateix, aquesta educació —que hauria de ser central— es veu cada vegada més condicionada per un model de finançament públic que no és neutral. Les subvencions destinades a l’educació popular i a l’associacionisme són cada cop més escasses, més fragmentades i amb criteris cada vegada més específics. Lluny de reforçar projectes comunitaris sòlids i arrelats, sovint es prioritzen accions puntuals, innovacions aparentment neutres o línies que responen més a agendes polítiques canviants que no pas a les necessitats reals dels territoris.
Aquest biaix no és tècnic: és polític. I té conseqüències. Obliga les entitats a adaptar-se constantment, a competir entre elles, a reformular discursos i pràctiques per encaixar en convocatòries cada vegada més estretes. El risc és clar: que l’educació popular deixi de marcar el rumb i passi a sobreviure en els marges, quan és precisament el contrari del que la societat necessita.
Parlar de territoris combatius no és parlar de confrontació buida, sinó de territoris vius, crítics i organitzats. Territoris que no deleguen l’educació a institucions llunyanes, sinó que la construeixen col·lectivament. On educar és també aprendre a cuidar-se, a resistir i a imaginar alternatives reals.
