Entrevista

“Quan s’imposa el silenci és quan els nens s’imaginen que el conflicte és molt més greu”

Després d’un mes de l’1-O les conseqüències de la violència policial i l’escalada de tensió en el conflicte polític encara són paleses en la societat i en la comunitat educativa. José Ramón Ubieto, psicòleg clínic, parla sobre com fent front al repte d’explicar als nens la situació sense adoctrinar-los ni amagar-los informació

Sandra Vicente
2/11/2017
Enlarge
El psicòleg clínic José Ramon Ubieto al seu despatx de Barcelona | Gabriel Ubieto

A poc més d’un mes d’aquella jornada de l’1-O que va posar al bell mig de l’agenda política les escoles. Aquell diumenge, les aules eren espais de votació, però al dia següent van tornar a la normalitat, a ser centres educatius. O això es va intentar; i és que quatre setmanes després les repercussions psicològiques dels desallotjaments policials encara són paleses entre els nens i el personal docent. Aquest encara busca la manera d’afrontar la situació esquivant les polèmiques que es deriven de parlar de política a classe i sense caure en l’amenaça de l’adoctrinament.

Per això, l’Ajuntament de Barcelona organitza unes sessions formatives sobre convivència social i post-trauma amb psicòlegs com en José Ramon Ubieto. “L’objectiu del projecte és valorar l’impacte i la tensió general per a discutir-la amb els diferents serveis implicats als centres educatius i fer estratègies preventives, que no reactives”, explica Ubieto, psicòleg clínic i professor de la UOC.

Com s’aconsegueix preservar els centres escolars de la tensió que existeix a l’exterior i de la que, d’alguna manera, en van ser protagonistes?

Per començar, hem de deixar clar que preservar no significa amagar que existeix un conflicte, sinó explicar, treballar i reflexionar-hi però eliminant i filtrant-ne el soroll polític. Només a través del diàleg obert podem ajudar els nens a entendre el que succeeix aquests dies sense caure en l’adocrinament, respectant que tothom pugui tenir les seves pròpies idees.

El suposat adoctriament està últimament en boca de tothom, juntament amb el dilema sobre què expliquem als nens i què no. Què és allò realment recomanable de no tractar a classe?

Més que posar un límit al que expliquem, la clau és no introduir símbols, banderes o abús de consignes polítiques que pertanyen a la part política i no social del conflicte. Això s’ha de quedar fora de les aules. Perquè no es tracta de fer propaganda als nens ni adoctrinar-los i d’aquesta manera evitem que es reprodueixi a les escoles les fractures en la convivència.

Però no ens hem de deixar res per explicar, perquè clarament estem enmig d’un conflicte afectarà a la vida dels nens durant molt de temps. Es tracta d’un fenomen que ha marcat un punt d’inflexió a les seves vides més gran que, per exemple, els atemptats, que van tenir un inici i un final. Això d’ara és un conflicte que s’allargarà i que, per tant, no podem amagar.

El que sí que hem de deixar de banda i no ensenyar són certes coses com les imatges de violència del dia del referèndum perquè produeixen angoixa i por i, a més, responen a un objectiu de difusió que a la societat té sentit però que no té cabuda a les escoles. A les aules no són importants; no hem d’omplir les classes d’imatges, sinó de paraules i debats.

El psicòleg clínic José Ramon Ubieto al seu despatx de Barcelona | Gabriel Ubieto

Tots dos esdeveniments, el referèndum i els atemptats, van deixar imatges de violència indiscriminada. Per què ara el trauma és més transversal i com afecta això als qui han d’educar els nens i nenes?

La diferència amb els atemptats és, bàsicament, que la resposta aquella vegada va ser homogènia: no hi havia ruptura ni divisió dins la comunitat. En canvi, ara hi ha un conflicte ideològic que divideix els mateixos docents, els quals no saben com tractar això amb els alumnes precisament per la por a l’adoctrinament i a acabar imposant allò que pensen. Però si no diuen què pensen no saben què dir i, per altra banda, el silenci pot validar la postura de l’altre…Tots els processos de divisió generen indecisió i possibles paràlisis. Per això, l’únic camí ara és tornar a posar-nos en marxa per a eliminar la impotència, tot obrint diàleg.

L’escola sembla que està perdent la imatge de neutralitat per haver estat al punt de mira durant tant de temps. Això com ens afecta com a societat?

Precisament perquè es tracta d’un problema general que ens afecta a tots i del que ningú no es pot declarar indiferent, el fet que les escoles hagin passat a formar part de l’escena política és el que ens obliga a apartar-les d’aquí. Així, enfocar-nos només en els problemes que d’això se’n deriva amb els nens, com el de tenir malsons en que es queden tancats a l’escola o tenir por a passar-hi per davant.

L’escola ha estat escenari d’un esdeveniment polític i, sense entrar en si això és correcte o no, des del punt de vista de la implicació subjectiva, hem de fer una retirada per a fer que la convivència dins no sigui cada cop més complicada.

A més de la figura de l’escola, una altra que s’associa directament a la violència de l’1-O és la dels avis i àvies. Com s’explica això a nens?

El problema d’aquests conflictes és el sense sentit que generen. Als atemptats, per exemple, va ser més fàcil de sortir-ne. Sí que és cert que ens podem preguntar per què un noi de 17 anys arriba al punt de perpetrar un atemptat com el d’aquell dia, i és una pregunta ben difícil. Però es pot solucionar simplificant la realitat i dient que hi ha una guerra entre occident i l’Islam, generant així un argument que ajuda a entendre, o a pensar que entens la situació i a calmar-te.

En la situació actual tot això és més difícil perquè hi prenen partit les famílies, els nens i els avis i, de vegades, els mateixos pares. Tota la societat s’hi implica. I per això, és molt més difícil d’entendre i de fer entendre, sobretot per als nens, què ha fet l’avi per a merèixer que el peguin.

És molt més fàcil quan la violència ve de la mà d’un actor estranger, que ja està mediàticament demonitzat, que si ve d’un policia. Com sortim de la dualitat dels bons i els dolents per evitar demonitzar els policies sense treure ferro a les seves actuacions?

Sempre és molt més fàcil de digerir quan es pot donar la culpa a allò estranger, imputar a l’altre la causa del mal. El problema és com donar sentit al discurs quan allò familiar es converteix en estrany i en amenaça. El més complicat després dels atemptats va ser que els nois que els van perpetrar eren de Ripoll; si haguessin sigut marroquins que haguessin vingut a Catalunya només per a atemptar no hi hagués hagut problema…però jugaven amb els nostres nens i això ens posa la por a casa.

I això passa amb el tema de la policia i el referèndum, on no podem adoptar el discurs que tots els policies són dolents perquè els continuarem tenint a casa. La manera de dissoldre la dicotomia i la polarització entre bons i dolents és parlar-ne, però amb condicions: sense imposar idees fixes ni eslògans. És important formular debats, realitzar cercles de discussió col·lectius a partir de debats assentats sobre els sentiments. És imprescindible començar per aquí per a afrontar com ens sentim, perquè una vegada tinguem afrontat això és molt més fàcil comenar a parlar de qüestions més racionals.

El psicòleg clínic José Ramon Ubieto al seu despatx de Barcelona | Gabriel Ubieto

I llavors?

Un cop aquí, és importantíssim parlar des de l’empatia, intentant entendre l’altre i jugar a posar-nos en la seva pell i verbalitzar quins són els motius que creiem que té per a actuar com ho fa, sempre sense prendre partit, per a poder estudiar-los. D’aquesta manera, fem reflexionar els joves i, en aquest sentit, és imprescindible que llegeixin i contrastin amb un munt de fonts amb diverses opinions per a que vegin que els sentiments que poguem tenir no ens han d’ofuscar ni impedir tenir un debat serè.

I, com dèiem al principi, la base de tot això és no negar en absolut l’existència del conflicte. I això s’aplica a tots els problemes, inclús els més quotidians, com les separacions dels pares o les baralles, que són presents a la vida dels nens. Perquè quan s’imposa el silenci o el secret, tot i que els nens siguin petits, és quan s’imaginen que el conflicte és molt més greu del que en realitat és i és llavors quan s’originen la por i l’angoixa. Però només el fet que famílies estiguin disposades a parlar amb ells ja treu ferro a l’assumpte perquè si se’n pot parlar també és possible trobar-hi una solució.

Totes aquestes dinàmiques posen la base d’una educació cívica que els servirà a posteriori.

És clar, perquè la millor manera de transmetre valors és amb l’acte. Els sermons, allò de dir que hem de respectar a l’altre, té un valor limitat. Ho hem d’intentar inculcar amb fets per a establir un treball concret amb pautes que es conservin en moments del futur. Així és com s’aprèn que no hem d’interrompre l’altre, que hem d’escoltar i parlar de sentiments, d’allò que ens porta a fer el que fem. En poques paraules, hem d’ensenyar els nens que el que està passant a la societat és el que no s’ha de fer.

Fer dels nens millors interlocutors que els adults?

Exacte. Hem d’ensenyar que, tot i que els adults no sempre estiguin a l’alçada de les seves responsabilitats, pot ser que els nens sí que poden estar-hi perquè els hem donat els mitjans que ho fan possible.

Escriu la teva opinió

  • Yolanda Garcia

    D’acord amb molts aspectes. En contra radicalment d simplificar res q apunti a parlar d l’islam com un “enemic” i aliè a la nostra societat. De quina societat es parla? Les meves filles tenen companys/es musulmans des d P3. Jo tinc alumnes musulmans… L’islam no és cap enemic!

    6 novembre, 2017
  • Tana Serra

    Molt adient ara treure una entrevista que dóna llum a l’escola per tractar la situació crítica que estem passant.
    Escoltar, donar la veu i tenir la veu dins de l’escola i a les aules afiançarà les criatures i contribuirà a la cultura democràtica.

    Gràcies

    3 novembre, 2017
  • Vegas Masià Maria Pilar

    El que vam parlar…

    3 novembre, 2017
  • ildavito@hotmail.com

    article interessant,

    2 novembre, 2017

Escribe tu opinión