A l’escenari, la Pepita Cedillo, una escriptora que explica històries al Javi. Però ho fa amb llenguatge de signes en català. I és gràcies a ell que els pensaments de l’un i de l’altre arriben al públic de manera oral, tot i que tothom pot anar seguint l’expressió de la Pepita amb aquests moviments de mans i braços que és la via de comunicació dels qui com ella no hi senten.
Així es desenvolupa l’obra teatral Treballs Forçats, de la companyia Ça marche. En l’espectacle, aquest llenguatge desconegut per a la majoria de gent, corporal i no verbal, adquireix en escena el mateix protagonisme que les paraules que sí que coneixem i podem sentir. Això posa en relleu que en la societat hi som tots i totes, persones oients i persones sordes. I que, malgrat fer servir diferents vies de comunicació, ens hauríem de poder entendre.
Amb aquesta intenció, mostrar totes les maneres de viure, gaudir com a públic i de fer, actuar en un espectacle, es treballa des del projecte Ànima Lliure. Es va posar en marxa amb la intenció de portar cossos i veus diferents als escenaris, fent del teatre un espai artístic obert a mostrar tota la diversitat que conviu en l’univers humà.
Treballs forçats ha estat creada i dirigida per Nico Jongen i coproduïda pel Lliure, i es pot veure a l’Espai Lliure del 9 al 18 de gener. L’escenificació -expliquen els seus autors- “proposa un viatge sensorial en què la llengua de signes és una part fonamental de l’escriptura escènica. A través del gest, la vibració i el silenci, l’espectacle és una exploració intel·ligent i sensible dels mecanismes que intervenen en la comunicació, de les dificultats que impliquen i de la tossuda necessitat d’arribar als altres per construir la nostra identitat col·lectiva”.
Explorant els mecanismes que intervenen en la comunicació i les dificultats que suposen, es dona peu al debat que, en acabar la funció, obre trenta minuts de col·loqui que eleven a conversa, diàleg, convida a compartir els pensaments, les descobertes que pot haver suscitat l’obra. L’espectacle s’obre així a la participació del públic que, ben segur, no només hi pot aportar llurs reflexions, sinó que, després de l’experiència com a observador de tot el que ha vist, tindrà també una altra mirada, un nou enfocament de la mateixa comunicació i de la que observa en altres, i molt especialment, en aquest cas, en la de les persones sordes.
Programa educatiu del Lliure
Aquesta obra forma part del programa educatiu del Teatre Lliure a través del qual vol generar més cultura del teatre i garantir-ne la presència en totes les etapes de creixement d’infants i joves.
“Vam començar a treballar amb el col·lectiu de persones sordes amb tallers i, intentant entendre-les sense conèixer la llengua de signes, va ser quan vam pensar a fer una obra que anés sobre això, sobre aquestes dificultats”, explica el director, Nico Jongen. “Vam dir, anem a ajuntar dues platees, gent sorda i gent que hi sent. I, al principi de l’obra, el Javi interpreta tot el que diu la Pepita, però després va deixant coses sense interpretar. Això ens dona peu a reflexionar sobre la comunicació i la importància de no entendre’ns per no posar-nos en la pell de l’altre”, comenta Jongen.
Tal com destaca el director d’aquesta obra, “normalment el pes de la comunicació està en l’oralitat i en les persones oients, però en aquest cas, qui rep més informació és qui coneix el llenguatge de sords”.
Amb aquest gran aparador que és l’escenificació teatral, Nico Jongen diu que cada cop fan més propostes accessibles, però encara és un marge reduït i interpel·la molt directament a tots”.
La idea de fer un espectacle posant el focus en aquesta comunicació de signes va sorgir després d’haver participat en un projecte europeu amb diferents institucions de Bèlgica i Itàlia, amb comunitats que normalment no accedien al teatre, i van proposar treballar amb persones sordes, posant-se en contacte amb associacions vinculades a elles.
Tenen la voluntat -explica el creador de Treballs Forçats– de preparar una obra amb un grup d’adolescents sords, “per veure què deixem en les generacions que vindran”, diu el director de l’obra. De fet, dediquen un passi de la funció per a escoles i en paral·lel, fan tallers amb adolescents sords els dies que estan al Lliure.
Com diu Jongen, totes aquestes accions són “una invitació a pensar tots plegats què podria fer el teatre”. I afegeix: “podrem intentar entendre totes les parts que conformen un espectacle i les disciplines, i així, junts, ampliar el que pensem que podria arribar a ser el teatre.
Cultura diversa
També comenta que intenten que els tallers, en els quals participen unes vuit o deu persones, siguin molt proactius. “Sempre els diem als assistents que nosaltres ja tenim idees, però que ens les podem carregar, i ens interessa que ells proposin, participin, creïn, que nosaltres ens encarreguem de conduir”, afirma.
I, sobretot, Jongen vol puntualitzar que des de la companyia Ça Marche, que va néixer a Barcelona l’any 2015, no han entès mai que siguin representants d’aquesta lluita per obrir l’escena teatral a tot el ventall de diversitat funcional, però sí que els interessa acompanyar-la. Ho fan des d’aquesta necessitat que té el teatre d’apropar persones i obrir debat. Encara més -precisa- “el que ens interessa és poder compartir que hi ha moltes formes de fer teatre i que no només es fa a dalt d’un escenari, sinó també en la nostra quotidianitat. I volem compartir la idea que la cultura ha de ser accessible a tothom. Per això intentem obrir espais així per ampliar l’abast”.
El balanç, fins ara, és ben positiu. “És un viatge superapassionant, ens permet treballar en condicions projectes com aquest i es fa ressò d’aquestes reflexions, per poder abraçar la diferència des d’un lloc constructiu, i ara tenim l’ocasió de fer-ho al Lliure, fins al 18 de gener, l’obra i els tallers amb adolescents. Això és molt enriquidor per a totes les parts”, conclou el director de Treballs Forçats, Nico Jongen.
