L’escola té un paper de retrobada per teixir solidaritats, i el paper dels adults ha de ser que l’alumnat desitgi aprendre, però, especialment en l’era de la Intel·ligència Artificial, no es pot responsabilitzar únicament el centre educatiu de les necessàries millores i transformacions socials. «L’educació no pot canviar-ho tot», ha dit el pedagog francès Philippe Meirieu en el marc del XVIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores celebrat aquesta setmana a Granollers.
Meirieu ha tingut un diàleg amb la filòsofa Marina Garcés, en una xerrada moderada per Ester Bonal que ha tingut com a eix el sentit crític i el seu desenvolupament. Durant el seu diàleg, tots dos han teixit un discurs compartit sobre democràcia, emancipació i el paper de la ciutat com un agent educador.
Bonal ha arrencat la sessió amb una pregunta que no admet respostes còmodes: què pot fer l’educació davant d’un panorama que desnona famílies amb nens, que infiltra policies de paisà als instituts i en el qual els mestres estan en vaga? Meirieu ha respost amb total claredat. L’educació, ha advertit, no és només cosa de l’escola. Ha citat un estudi propi on il·lustra precisament això: molts joves que més endavant van assumir compromisos socials o sindicals no els van descobrir a l’aula, sinó en associacions on van militar al marge d’aquesta. Les ciutats, per tant, tenen una responsabilitat que va molt més enllà.
En parlar sobre l’escola, Meirieu ha volgut deixar un missatge clar per a la ciutat educadora: “L’escola de la trobada amb l’altra, per descobrir nous horitzons, no per quedar-se tancats en el que s’ha construït, la retrobada per tal de teixir solidaritats”. “L’educació no pot canviar-ho tot”, ha afegit, reconeixent, però, que pot fer que la gent es trobi, que descobreixi que és solidària. “Això és molt per aquestes ciutats que vostès representen aquí”.
Al seu torn, Marina Garcés ha agregat una dimensió política. Per a ella, la crisi educativa és una crisi política i global. “El món és aquell que ens vincula. Quan es trenquen tots els vincles, tot això que veiem actualment en forma de lluites i es manifesta com la ruptura entre diferents estaments, aquí és quan realment podem començar a parlar d’una crisi educativa real”.
Una de les advertències que ha fet Garcés és que sense serveis públics no hi ha democràcia possible. “La democràcia significa serveis públics per tothom, independent de les capacitats i mitjans de cada persona. Sense aquests serveis públics, que es troben en procés de desmantellament des de fa anys, tot quedarà en paraules buides”.
Una qüestió social, cultural i política
Això és perquè una de les conviccions de Garcés és que no es pot parlar d’educació en tercera persona —com educar a l’altre, al ciutadà—, sinó que s’ha de passar a la segona persona: com volem ser educats nosaltres. L’educació, per tant, es transforma en una qüestió social, cultural i política. I, en conseqüència, no hi ha educació emancipadora sense aliances. La ciutat educadora és un espai que s’hauria de definir com l’aliança entre els que volen aprendre.
La segona pregunta proposada per Bonal ha estat com ensenyar el pensament crític en un món inundat d’informació manipulada. Meirieu ha insistit en la necessitat d’estar en mode recerca. Citant Dewey, ha recordat que la pedagogia és l’origen de la democràcia. “S’ha d’encoratjar el desig d’aprendre i no estar mai satisfet. No ens podem relaxar, sobretot si els que rebem és producte d’una màquina, d’una intel·ligència artificial”. A més a més, ha afegit una consideració inquietant: “L’alumnat vol saber sense aprendre. El nostre paper com a adults és permetre que desitgin aprendre”.
Garcés ha escollit un altre camí per enfocar la pregunta. Ha recordat que, actualment, l’edat mitjana d’emancipació a l’estat espanyol és de 30,2 anys i ha llençat una pregunta: “Des d’on es pensa? Com es pena? Amb qui es pensa? Perquè pensar no passa pel cap, sinó pel cos, per la vida, pels temps de feina, per la precarietat”. El pensament crític, ha insistit, no pot desvincular-se de les condicions materials. Segons Garcés, el pensament crític és no tenir una opinió feta sobre el que pensem de les coses; sinó poder modificar la mirada a mesura que ens trobem amb diàleg amb la resta. Aprendre a pensar críticament és tot això a la vegada.
Un altre diagnòstic que fa Garcés és el de l’estat emocional que domina les nostres societats: la impotència i la por. Són dos sentiments que no cauen del cel, ha assenyalat, sinó que s’alimenten a través d’una gran indústria de la por, molt rendible i que ens fa governables, ens converteix en éssers més aïllats i més fràgils. Tots i totes, ha destacat, ens hem de qüestionar com hem arribat fins al punt actual.
Per tancar el diàleg, Garcés ha convidat a pensar des de la gratitud. “No estem sols davant el món, no estem sols davant les institucions. La gratitud és també que som el resultat també de la lluita de la resta, dels desitjos dels altres, de la gent que va venir abans que nosaltres”. Meireu, per la seva banda, ha tancat recordant que “en educació, un sol gest, una sola paraula, pot fer canviar un ésser humà. I un ésser humà, pot fer canviar el món. Tot continua sent possible, inclús en els moments més difícils de desànim”.
Ciutats i comunitat
Una altra ponència ha estat la protagonitzada entre Souleymane Bachir, director de l’Institut d’Estudis Africans de la Universitat de Nova York, i Elian Brum, periodista, articulista i documentalista. Sota el títol “Les veus que fan ciutat” i amb un eix temàtic al voltant de la comunitat, tots dos han mantingut una conversa moderada per Yayo Herrero.
Herrero ha obert el debat plantejant la idea que els éssers humans som éssers vulnerables, incapaços de viure en solitari i que, per tant, som estructuralment comunitaris. Des d’aquest punt de partida, ha formulat la següent pregunta: què és la comunitat i quins conflictes ens travessen en aquest moment?
Elian Brun ha respost des d’un lloc insòlit: no ha fet servir la teoria, sinó el bosc. La selva, ha explicat, no és un lloc ple d’arbres i animals. És una relació. “Una relació de tots amb tots, una relació d’intercanvi, contagi, col·laboració i interdependència. Quan s’extermina la possibilitat de relació, s’extermina la selva. I quan aquesta s’extermina, s’acaba la vida.
Des d’aquest punt de partida, ha fet un salt cap a les ciutats, “llocs on s’exterminen les relacions i, per tant, la vida”. Les perifèries estan plenes d’humans amb menys drets, marcats per la raça, el gènere i la classe. I, així i tot, ha subratllat, és en aquestes perifèries on s’han creat les tecnologies de resistència que mouen les ciutats.
Per Bachir, la comunitat és “el moviment de fer humanitat conjuntament”. En el món actual les identitats trencades no són simplement un estat de les coses: hi ha forces en moviment que les alimenten. Bachir ha posat un exemple: als Estats Units existeixen publicacions senceres dedicades a combatre la idea d’empatia. La dreta i l’extrema dreta han qualificat l’empatia com una debilitat.
Contra aquest atac, Bachir ha defensat un universalisme nou: no el vertical i colònia d’Europa com a far del món, sinó un d’horitzontal. Que les cultures siguin equivalents, en peu d’igualtat, que conspirin juntes per forjar un moment universal pel nostre temps.
Durant quatre dies, Granollers ha acollit desenes de congressistes arribats de tot el món. El congrés va arrencar el dimarts 26 de maig amb les visites d’estudi als projectes educatius de la ciutat i el seu entorn, i va continuar el dimecres amb l’Assemblea General de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE).
Els dies següents van desfilar per l’escenari referents internacionals com John A. Powell, que va obrir el dijous amb una conferència pròpia, i Francesco Tonucci, que va fer el mateix el divendres. Tots dos diàlegs del dijous —el d’Oriol Nel·lo i Pablo Sendra, moderat per Eulàlia Bosch, i el de Joan Fontcuberta i Horacio Rios, moderat per Gemma Carbó— i els del divendres —Marcia Tiburi i Joan-Carles Mèlich, amb Angélica Sátiro, i Angélica Dass i Rosalia Diogo, amb Agnès Boixader— van completar un programa de ponents d’altíssim nivell.
La dimensió participativa del congrés va tenir un pes igual de rellevant. Les ciutats assistents van poder presentar les seves experiències en tres formats: els workshops —tres sessions repartides al llarg del programa—, els diàlegs directes en grups reduïts i els pòsters. A més, la Taula d’Alcaldies del dijous i la Trobada de les Xarxes Territorials van donar espai a la veu institucional. El congrés va tancar el divendres 29 de maig amb l’entrega de premis i la cerimònia de clausura, posant el punt final a quatre dies que han situat Granollers al centre del debat educatiu internacional.
L’AICE, creada a Barcelona el 1990, té com a objectiu difondre i promoure el concepte de ciutat com a espina dorsal de la democràcia i la ciutadania. L’associació té prop de 500 ciutats membres en tot el món i el seu Secretariat Mundial es troba a Barcelona.
