En aquesta entrevista, Legide defensa la capacitat transformadora dels projectes comunitaris. Considera que des de les escoles s’ha de posar en valor la igualtat d’oportunitats, i que les universitats han de facilitar espais de reflexió.
Com et vas involucrar al Consell de la Joventut de Barcelona?
Jo formo part de l’Associació Juvenil Boca Ràdio, al Carmel, i, a partir d’aquí, vaig participar en un grup de treball de justícia global del Consell de la Joventut, en aquest cas sobre Bòsnia. Vaig entrar al món associatiu per amor i em vaig quedar per amor a l’associacionisme, perquè al final crees moltes relacions afectives. El grup de treball amb Bòsnia tenia a veure amb drets humans, participació juvenil, suposava també conèixer la contrapart bosniana, i era molt interessant poder estar en contacte amb joves d’allà, poder anar i que ells vinguessin.
Un dels objectius del CJB és fomentar l’associacionisme juvenil. Segons la teva experiència, és complicat?
Jo crec que sí. És una opinió personal, però crec que amb la resta de companyes estarem d’acord que és molt difícil trencar amb l’estereotip de persona jove, associada, que és d’una determinada classe econòmica i social… Trencar aquesta bombolla és molt complicat. Com a reflexió, tant a les associacions més tradicionals com al propi Consell de la Joventut, que té dinàmiques més grosses, hem de valorar que la manera d’associar-se i d’organitzar-se potser estar canviant i hem de veure com donem resposta i com ens apropem. Per exemple, hi ha més sindicats d’habitatge. Potser hi ha maneres d’organitzar-se que no passen per estar jurídicament constituïts com a entitats.
Si és cert que l’associacionisme educatiu és un dels pilars més importants de l’associacionisme a Barcelona i a Catalunya. No tot és dolent. I des de l’associacionisme educatiu pots invertir en què hi hagi caus i esplais a tots els barris, perquè fem informes de territori per veure com està l’associacionisme a Barcelona, i hi ha mancances, al Besòs és dramàtic, i si te’n vas a Gràcia hi haurà més caus i esplais i hi haurà més joves organitzats, però potser tindran unes problemàtiques per tenir uns locals en condicions.
L’associacionisme educatiu és un dels pilars més importants de l’associacionisme a Barcelona i a Catalunya
Com et va canviar entrar a Boca Ràdio quant a l’activisme i a la construcció d’un discurs crític?
Jo estava a segon de carrera, estudiava periodisme, i Boca Ràdio era una associació juvenil i una ràdio comunitària. Em flipava la idea de fer una comunicació social, més enllà de les dinàmiques empresarials que busquen emplenar una escaleta de programes. Amb el 15M havia participat com a ciutadana sensibilitzada en causes amb què podia simpatitzar, vaig participar en assemblees de barri, però no participava activament en una organització. La inèrcia va unir allò que m’agradava, allò que estava estudiant, amb una altra manera de fer les coses.
Part de la població adulta tendeix a dir al jovent com ha de fer les coses. Hi ha una paraula que ho defineix, ‘adultcentrisme’. Com es poden canviar aquestes dinàmiques?
Al Consell de la Joventut ho hem començat a tractar fa poc. Era una tendència que vèiem sense posar-hi paraules. A qualsevol grup de treball. A cultura, a sindicats, a lleure educatiu, a feminisme… Igual que la perspectiva de gènere, que s’ha posat sobre la taula i s’ha fet molta pedagogia, és una cosa que ens va començar a interessar i a abordar de manera transversal.
El problema és que tothom ha estat jove, i es creu amb el dret d’explicar com actuar i què és el millor per a les persones joves. Evidentment, les propostes són sempre benvingudes; ara bé, les problemàtiques que pateix una persona jove ara potser no són les mateixes que fa 20 o 30 anys. Sembla que haver estat jove doni dret a tothom a poder opinar sobre aquesta circumstància de la vida.
És un terreny molt difós i no hi ha polítiques o discursos institucionals al voltant d’això. Estem fent una anàlisi amb el síndic de greuges de Barcelona sobre l’impacte de l’’adultcentrisme’ en les polítiques públiques municipals per revertir això, per evidenciar-ho. Ho estem fent amb la regidoria de participació, l’oficina de discriminació… Estem fent camí per aquí: ser jove com un eix discriminatori. Ho veiem en coses tan senzilles com feia el feminisme: minutar en una taula quant de temps parla una persona adulta i quant una persona jove.
Hi ha un gruix de persones adultes que no escolten les joves només per qüestió d’edat?
I, sobretot, pel que es diu de la generació de cristall. Moltes de les coses que estem patint són el resultat de males decisions. Cal preguntar-se d’on ve aquest malestar i molts problemes de salut mental. I hi ha una onada reaccionària de la dreta i de l’extrema dreta, és un acte bastant masclista; al final, la gent diversa és la majoria, però qui ens està imposant el discurs és una minoria que ni confia en el sistema públic ni en que les coses es poden fer d’una altra manera. No dic que les institucions activament ataquin les joves, però hi ha una omissió que fa que s’invisibilitzin les necessitats de les persones joves.
Podries posar algun exemple?
Des del 2015, va desaparèixer la regidoria de joventut. Ara és un calaix de sastre amb infància i persones grans. Una de les propostes és recuperar la regidoria de joventut amb un regidor o regidora jove, que pot ser algú de 30 anys o vint i molts, i que tingui aquesta perspectiva juvenil.
Parlaves de la salut mental. Va més enllà de Barcelona, però per la teva experiència, com podríem escoltar més els joves per conèixer les seves necessitats?
Va més enllà de les competències municipals, però hi ha un ajuntament que sí ha fet coses i que s’han de valorar positivament. Barcelona no és un municipi petit, i hi ha un consorci sanitari amb la Generalitat, que pot servir per pressionar o posar algunes coses sobre la taula que empenyin altres institucions a fer la seva feina. En matèria de salut mental, reforçar models de salut comunitària és seguir reforçant programes com Konsulta’m (servei de suport psicològic) o Escolta’m (tutoria personalitzada a l’escola). La capacitat transformadora que té la base comunitària és innegable, i és el model del Consell de la Joventut i de les entitats que en formen part, totes tenen un arrelament comunitari. És important que tinguin els seus espais, siguin casals de joves, o sindicats d’habitatge, des d’on es poden fer, per exemple, festes populars en què participi el veïnat.
La capacitat transformadora que té la base comunitària és innegable
Com creus que des de les escoles es poden fomentar valors com la igualtat o la pau?
La cultura de la pau és indivisible de la construcció de societats més justes, i Barcelona es caracteritza per ser una ciutat que, en moments claus, s’ha solidaritzat, és una ciutat de pau, no només de quedar bé de cara a la galeria, sinó que és una ciutat compromesa amb aquests valors i, des de l’educació, s’han de seguir fomentant.
Cal impulsar estratègies de cultura participativa a les escoles, des del col·lectiu i des d’aquesta responsabilitat en les relacions interpersonals, que no som compartiments aïllats, i és important facilitar que els docents tinguin aquestes eines. Cal apostar per l’educació pública com a motor generador d’oportunitats i que es promogui l’associacionisme. L’escola ha de ser més que un edifici de quatre parets on es fan classes, és un equipament que ha d’estar viu, ha de ser el cor dels barris. Quan poses una escola, vertebres la xarxa veïnal i comercial i dones vida a les zones. Hi ha mesures com els patis oberts, però es pot anar més enllà per apropar el jovent i els infants al món associatiu. Hi ha dinàmiques de consells escolars que promouen la participació de l’alumnat, perquè moltes vegades es prenen decisions que afecten els infants i els joves, però sense ells.
La universitat hauria de ser un lloc de debat del jovent?
Totalment. Més enllà d’aquestes dinàmiques de formar-te per al mercat laboral i de les perspectives de futur, si existeixen, almenys aquesta etapa hauria de facilitar espais de reflexió. Estem parlant de joves que ja tenen més recorregut, que estan més sensibilitzades, que poden tenir un paper més proactiu en la generació d’inquietuds.
Jo entenc que els infants i adolescents els has d’acompanyar més, potser donant-los més eines. La universitat també és un espai de reflexió i cal donar les facilitats necessàries per generar aquests espais, no forçar-los ni imposar-los, però sí propiciar-los.
Fa més d’un any que presideixes el Consell de la Joventut. Quins reptes et planteges?
El Consell de la Joventut té unes dinàmiques pròpies, amb moltes persones tècniques que tiren endavant molts projectes, però és important sortir de la bombolla i veure si estem parlant del que toca i si estem arribant a qui hem d’arribar. Hi ha una cosa de la qual estic contenta, i és que la relació amb els casals de joves és més fluïda. Els casals són un interlocutor importantíssim i nosaltres estem defensant molt que s’ha de garantir que tinguin uns espais dignes.
