Cath Larkins ha participat enguany a Barcelona en el Dia Internacional de la Ciutat Educadora, dedicat a la importància d’escoltar i incorporar la veu dels nens i les nenes en les polítiques locals públiques. Durant la jornada, el passat 27 de novembre, Larkins va abordar com els governs municipals poden fer efectiva la participació de la infància i va conversar amb nens i nenes que formen part del futur Consell d’Infants de la Ciutat. En l’organització de l’esdeveniment han participat l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE) i les direccions d’Infància, Participació i Democràcia Activa, i Educació de l’Ajuntament de Barcelona.
Quina creus que és la relació entre la participació dels infants real i el concepte de ciutat educadora?
Crec que la idea de Ciutats Educadores té dues cares: el paper de la ciutat en l’educació dels infants i el paper dels infants en l’educació de la ciutat, i quan es creen processos reals de participació passen les dues coses. Així doncs, els infants participen en una activitat a la qual la ciutat li dona suport i a través de la qual aprenen sobre els seus entorns. Però també ens ajuden a aprendre sobre què cal canviar. Encara existeix una sensació dominant que els infants necessiten ensenyament i és difícil entrar en aquest espai d’aprenentatge dels infants, però la realitat és que els infants ens ensenyen moltes coses contínuament.
De totes les experiències que coneixes sobre participació infantil, hi ha alguna més o menys senzilla que es pugui extrapolar fàcilment a altres ciutats, més enllà que cada lloc té les seves singularitats?
Alguns dels problemes més grans amb què ens trobem estan relacionats amb la pobresa i crec que els infants que viuen en comunitats i famílies que la pateixen saben què els pot ajudar. Molta gent pensa que és molt difícil parlar de pobresa amb els nens, però si inverteixes una petita quantitat de diners en un grup comunitari i tens bones relacions amb els infants i les seves famílies, pots crear activitats que abordin el problema de la pobresa i, afegir algun tipus d’activitat esportiva, per exemple. En aquestes activitats, els infants poden començar a entendre què poden aconseguir.
Una petita inversió en un grup comunitari dóna als infants l’oportunitat d’experimentar alguna cosa, després poden reflexionar-hi i, després, l’alcalde pot venir a visitar-los. Tenen dret a jugar, a somriure o a anar a l’escola, i els podem preguntar sobre què els preocupa. No sempre tenen l’oportunitat de parlar d’allò que els amoïna. Hi ha infants que viuen en una mateixa habitació amb les seves famílies, escoltant-los i escoltant les seves comunitats, es permet que els infants s’expressin sobre temes dels quals estan disposats a parlar. I els adults poden ajudar a explicar algun dels contextos. Crec que un dels errors més grans en la participació infantil és pensar que només és per als nens, però es tracta d’entendre què és important per als infants i que junts entenguem el context que els envolta.
¿Coneixes l’Agenda dels Infants de Barcelona, organitzada per l’Institut Infància Adolescència, que pregunta a diferents alumnes sobre diversos aspectes, com l’escola, el bullying, la participació, la seguretat, la família o el medi ambient?
És realment positiu perquè és important arribar als nens i nenes en entorns escolars. He fet investigacions a les escoles sobre la violència en les relacions adolescents i ha sigut realment positiu perquè això és posar el tema sobre la taula. Aquestes iniciatives han de formar part d’un procés continu de canvi, perquè escoltar els infants no és suficient, és el començament del procés. Com diu la meva col·lega Laura Lundy, es tracta de tenir la veu, l’espai, la influència i el públic adequat per participar. Però també es tracta de tenir els ponts entre els espais de la vida quotidiana dels infants i els espais on es prenen les decisions. I es tracta de tenir les relacions que garanteixin que els contextos s’entenguin i que les decisions es prenguin conjuntament.
Es tracta de tenir la veu, l’espai, la influència i el públic adequat per participar
Cal actuar sobre les coses que van malament a la vida dels infants, perquè si volem que la gent tingui fe en la democràcia i que els infants sentin que aquests processos són significatius, no només se’ls ha de donar la veu. Crec que a l’Institut Infància i Adolescència están molt compromesos i crec que és molt important que tothom de la comunitat vegi com poden aportar al voltant d’aquestes preocupacions perquè, si volem canviar les coses que realment importen als infants, no ha de ser responsabilitat dels infants canviar-ho, ni tampoc d’una sola associació, sinó que és una tasca de les famílies, les comunitats, les associacions, el municipi… De tothom.
En aquest sentit, aquesta experiència de l’Agenda es convertirà en el Consell d’Infants i participaran en les decisions de la ciutat que els afecten.
Un dels aspectes meravellosos d’aquest Consell d’Infants és la manera en què els infants han participat en el seu disseny, i en l’assessorament que reben. Hi ha altres llocs que han constituït consells infantils, però és insòlit que sigui un procés dissenyat per infants, i crec que això és realment esperançador.
L’objectiu és que quan l’Ajuntament escolti els infants i prengui decisions amb ells.
Sí, però una de les coses que crec que serà realment important per a aquest Consell és escoltar altres infants, i que aprenguin amb ells, que no pensin que ja ho saben tot. Els infants del Consell d’Infants poden escoltar altres infants i altres grups comunitaris, trobar els problemes principals i investigar les idees d’altres infants. Aleshores, tens un procés inclusiu. Els nens saben que no ho saben tot i que han d’escoltar els altres, i pot ser molt especial crear ponts entre el Consell d’Infants i altres nens i nenes que no van poder donar la seva opinió en aquelles consultes escolars, però que formen part de la comunitat.
Quan empoderem la infància, estem creant una ciutadania més crítica i amb visions transformadores?
Podem establir les bases perquè els infants puguin desenvolupar idees crítiques que puguin transformar el món. Per empoderar la gent, has de canviar les estructures que els envolten, no només donar-los l’oportunitat de tenir veu, però crec que tots els consells infantils desenvolupen el pensament crític. Alguns estan molt dirigits cap a les preocupacions del municipi i no tenen el temps que necessiten per reflexionar realment i participar en debats crítics o sumar-se a les perspectives d’altres infants, però si tenen prou temps realment desenvolupen aquest pensament crític.
Podem establir les bases perquè els infants puguin desenvolupar idees crítiques que puguin transformar el món
He fet entrevistes a infants de tot Europa i he arribat a entendre les maneres en què desenvolupen una comprensió crítica del món. Tots tenim aquesta capacitat de no acceptar la informació que ens donen i pensar-hi críticament, i aquests espais proporcionen als infants aquesta oportunitat. A vegades, com a adults, estem atrapats en la nostra manera de fer, i els infants ens fan preguntes difícils, i ens fan veure altres maneres de fer que podrien ser millors i més justes.
Segons la teva experiència, t’has trobat amb governs locals proactius en la participació de la infància, o és molt difícil d’aconseguir?
Hi ha algunes dificultats pel camí, però molts ho estan fent bé. Un model de participació comença amb la idea que has de dedicar temps a planificar, preparar i construir relacions amb la gent, incloent-hi els infants i totes les persones que tenen poder. Els infants haurien de participar en la decisió de quins són els temes importants que cal posar sobre la taula i començar a investigar. Un cop tens els punts de vista de prou persones, s’ha de començar a actuar, planificar accions i intentar aconseguir canvis. Però els infants haurien de formar part d’aquest procés d’acció, i haurien de formar part del diàleg sobre quines idees són possibles i quines no. Sovint, formen part de l’acció. Com més infants participin perquè les coses canviïn, més ric serà el diàleg i el pensament crític continuat.
Tot i que cada persona és diferent, que els preocupa als infants?
Els infants de Barcelona us ho explicaran ells mateixos. En altres llocs, he sentit moltes preocupacions sobre salut mental, inseguretat econòmica, crisi ambiental i delictes d’odi.
En general, la societat confia en els infants?
Jo evito les generalitzacions, perquè hi ha gent increïble de tot tipus de posicions que realment confia en els nens i que té en compte les seves idees, poden tenir diferents posicions de poder o familiars. Hi ha qui ho fa, i d’altres que no. La pregunta és, per què algunes persones ho fan i d’altres no, i la resposta crec que té a veure amb l’experiència. Tots, tant si som infants com adults, aprenem de l’experiència. I si hem tingut la sort de formar part d’un entorn on es tenen en compte les idees dels nens, la gent entén immediatament el valor. He treballat amb organitzacions que tenien una por real de prendre’s seriosament les idees dels nens i que facin aquests processos, i tres anys més tard m’han dit que és l’única manera de fer les coses perquè funciona.
Hi ha alguna llei o alguna mesura local que hagis contribuït a canviar i de la qual te’n sentis especialment orgullosa?
Vaig tenir la sort de treballar en els plans per a la inclusió dels romanís a Gal·les. Vam tractar dels problemes relacionats amb l’habitatge i amb la manca d’organitzacions que els donessin suport. Els nens d’aquestes comunitats van crear un qüestionari i el van distribuir per tot Gal·les perquè altres persones el completessin, van fer activitats molt creatives i van portar aquestes idees a un ministre. El polític va dir que no ho podria fer tot, però que podria fer una part, i una part d’això va generar una guia per a les escoles, l’habitatge i el suport a famílies amb dificultats. Va ser un procés encantador. Va ser un dels primers moments en què vaig sentir que això funcionava.
Això va ser l’any 2009 i, si ho vam fer llavors, ho podem fer ara. Està passant. A nivell europeu, la Comissió Europea està involucrada en escoltar els infants i en els sistemes de protecció de l’infant. Ho podem fer en comunitat, jo he vist que passa en aquesta ciutat, on hi ha hagut una conversa sobre què cal canviar i hi ha hagut suport. No sempre s’ha de desenvolupar una llei, pot ser una guia, un finançament, una comprensió o un punt de vista diferent.
