Tonucci va inaugurar la sisena edició del cicle de debats ‘En clau d’Educació’ amb la sessió “L’educació que fa habitable la ciutat”, celebrada el 5 de febrer a les 18 h a l’Auditori de la Biblioteca Gabriel García Márquez. El cicle està organitzat pel Consell d’Educació Municipal de Barcelona (CEMB) i el Consell de la Formació Professional de Barcelona (CFPB). La conferència va convidar a repensar el paper de l’educació en la construcció de ciutats més inclusives, segures i humanes, entenent que una ciutat amb infants al carrer és, també, una ciutat millor per a tothom.
Feia temps que no visitaves Barcelona. Com l’has vista a nivell de ciutat per als infants?
Com a ciutat, Barcelona és una meravella. Però pel que fa als nens… no n’he vist cap jugant al carrer. Malauradament, diria el mateix de Roma, on visc.
Diries que la ciutat tolera els nens, però no pensa en ells?
Bé, ni tan sols diria que els tolera. La ciutat tolera els qui compleixen certes normes, els nens no estan subjectes a normes adultes ni se’ls reconeix el dret de ciutadania complet. Abans, els nens vivien la ciutat amb llibertat, això no vol dir que la ciutat fos adequada per als infants, no hi havia projectes pensats per a ells. Avui dia hi ha un munt de projectes pensats per als infants, però els nens i nenes han desaparegut del carrer. Aquest és el gran problema.
Com s’explica aquesta incoherència, de pensar espais per a nens, però que no els facin servir?
Quan parlo de la meva infància, no dic que els nostres pares fossin millors que els d’avui. Els meus pares no tenien educació formal i no donaven autonomia als fills per convicció, sinó per necessitat: la casa era petita, la mare estava ocupada amb moltes tasques, així que nosaltres sortíem al carrer… i ho gaudíem. Avui, en canvi, es considera que els infants no han de perdre el temps. Per això es construeixen agendes per a nens i nenes més complicades que les dels seus pares, amb tots els horaris plens d’activitats. I entre totes aquestes activitats n’ha desaparegut una: el joc lliure. No hi és.
Quina importància té el joc i l’avorriment en el desenvolupament dels infants?
L’avorriment és un tema molt interessant perquè no és sempre cert que l’avorriment sigui positiu. L’avorriment pot ser molt perillós a casa: per sortir de l’avorriment el nen ha d’inventar alguna cosa i es posa a fer accions estranyes com desmuntar un endoll o enfilar-se a un prestatge. La primera causa d’ingrés hospitalari per a nens i nenes avui són els accidents domèstics i els accidents de cotxe. Podem dir que els llocs més perillosos per a un nen són casa seva i el cotxe dels seus pares. En canvi, l’avorriment en una situació d’autonomia i llibertat és un motor potent per crear coses noves, per inventar i per divertir-se.
Quins riscos implica la pèrdua d’autonomia i de joc infantil?
Hi ha coneixements, competències, descobriments i experiències que només es poden viure en una situació de joc lliure. No es poden recuperar ni dins la família ni dins l’escola, que tenen altres objectius importants, però diferents. Per exemple, conèixer-se a un mateix: quan jugo he de saber on puc arriscar, on puc confiar en mi mateix i on és millor actuar amb prudència. Per guanyar, per tenir èxit, cal conèixer-se. I també cal conèixer els altres. Tot això, assegut en una aula o a casa, és difícil de descobrir. També cal trobar obstacles i perills, un camp enorme que la casa i l’escola exclouen completament. Conèixer el perill i el risc quan tens 4 o 5 anys és molt important per elaborar estratègies per superar-lo, per viure la satisfacció i l’orgull de superar un obstacle, o la frustració de no aconseguir-ho. Viure la frustració i aprendre a dominar-la és molt important, especialment si pensem que hi ha adolescents que es maten per frustracions. La frustració als 4 o 5 anys és un problema relatiu: demà tornarem a jugar i trobarem la manera de superar l’obstacle. Però als 14 o 15 anys pot ser fatal. Això, normalment, les famílies no ho tenen en compte.
Què es pot fer perquè les famílies perdin la por i deixin més autonomia als seus fills?
Crec que una de les maneres més eficaces és ajudar les famílies a entendre que haurien de tenir molta més por del que pot passar si no els donen autonomia, i de traslladar-los el missatge que fora de casa hi ha perills, sí, però dins de casa n’hi ha més.
Estem desenvolupant una campanya anomenada Jo surto a jugar, que busca retornar el joc lliure als nens i reduir la dependència del mòbil. No es tracta de prohibir, perquè el prohibit genera desig; es tracta d’oferir alternatives que valguin més que un mòbil i d’acompanyar les famílies per entendre que l’autonomia protegeix els nens a llarg termini. Presentem la campanya amb un pediatre que explica el fet que si els infants surten a jugar lliurement, els riscos greus —físics, pediàtrics, de salut— són molt menors que els que tenen dins de casa.
Quins drets de la infància es vulneren més en el dia a dia sense que ens n’adonem?
El dret al joc i el dret a una escola adequada són els més vulnerats. L’escola hauria de ser un recurs valuós, un regal, i, en canvi, es viu com un càstig. Segons la Convenció sobre els Drets de l’Infant, l’educació obligatòria busca la igualtat d’oportunitats i el desenvolupament màxim de la personalitat i capacitats del nen. L’objectiu de l’educació no és que tots sàpiguen una mica de tot i que arribin al mínim en totes les disciplines. Al contrari: que es dediquin al que més els interessa, allò que coincideix amb les seves aptituds per ser els millors en el seu camp. Per això l’escola no pot tenir un programa propi, ha de tenir el programa dels alumnes. Ha de ser una escola que escolti.
Això suposa una autèntica revolució del sistema educatiu.
Sempre hem tingut mestres que han fet aquesta escola: Freinet, Freire, Montessori… Els grans pedagogs han pensat en una escola de l’escolta, on no són els infants els qui escolten el mestre, sinó el mestre qui escolta els infants i els acompanya. Això requereix una formació diferent, però no vol dir que no requereixi formació. El problema és que no és la formació que donen les nostres universitats.
Per què costa tant escoltar la veu dels infants a l’escola i en la política en general?
Perquè és incòmode. Quan els nens s’expressen amb autonomia, reivindiquen allò que els adults els hem negat. Això obliga a canvis, i els canvis generen por. Un exemple: quan un nen demana sortir sol al carrer, la resposta hauria de ser: “T’estimo tant que et deixo sortir; quan tornis m’expliques què has fet”. Això permet conèixer el seu món a través d’allò que expliquen. Avui moltes experiències dels nens no es comparteixen, perquè tot està sota control adult, i això empobreix molt la relació familiar.
Quin missatge donaries a polítics i docents per fomentar l’autonomia infantil?
Els polítics haurien de dir a les famílies que la ciutat necessita nens al carrer. On hi ha nens, els adults són millors; els delictes baixen i hi ha més cohesió social. Pel que fa a l’escola, aquesta hauria de funcionar com si fos un joc, és a dir, amb gust. Si no és així, no s’aprèn. Les investigacions demostren que no hi ha cap relació entre l’èxit escolar i l’èxit a la vida. I si és així, cal preguntar-se si val la pena mantenir una escola que costa tants diners i, sobretot, tant temps.
Què et dona esperança avui sobre la protecció i els drets dels nens i nenes?
Que el canvi és possible. Ara, per exemple, amb l’alarma sobre els mòbils, s’estan prenent moltes decisions. El problema és que l’escola està esdevenint l’únic lloc on es tracta tot el que té a veure amb la infància, i això tampoc és correcte. A mi em preocupa menys l’ús del mòbil dins de l’escola, perquè no veig quin ús violent o perillós se’n pot fer allà. Hauria d’estar prohibit a casa, on els infants s’avorreixen, i aquí és on apareix la pornografia com una via fàcil, però amb costos enormes. Els pares ni s’imaginen que els seus fills, i també les seves filles, consumeixen pornografia, i la deformació que això pot produir en la construcció d’un model de sexualitat adulta. L’única cosa que em sembla correcta esperar és que s’ofereixi als infants alguna cosa que, des del seu punt de vista, valgui més que un mòbil i crec que això només poden ser els amics, amics reals amb qui jugar.
Entrevista publicada originalment al Consell d’Educació Municipal de Barcelona
