A l’estiu, després d’acabar 4rt d’ESO, la Maria Cristina Alcalá, estudiant de batxillerat artístic de Salesians de Sarrià, es va preguntar si hi havia dones pintores en la Història de l’Art. A part de la popularíssima Frida Kahlo, que generalment tothom coneix, no li va venir al cap cap altra dona. “Potser és que no n’hi ha”, va pensar. Aquest va ser el punt de partida que la va portar a investigar i centrar el seu Treball de Recerca de batxillerat en aquest món invisibilitzat. El va titular “On és l’altra meitat?” i li ha valgut un reconeixement: el segon premi nacional en la categoria d’Humanitats i Ciències Socials del certamen d’innovació Premi Don Bosco.
I és que, com reflexiona ella mateixa, l’absència de dones en la història en tots els camps, sigui el científic, la filosofia, la literatura o l’art sempre han estat invisibilitzades. “Quan vaig començar a fer el meu treball em vaig adonar que pintores sí que n’hi havia”, però que “els historiadors o les persones que estudiaven les artistes les van silenciar”. De fet, recorda que a la selectivitat, de les 55 obres que s’han d’estudiar d’autors a la Història de l’Art només hi ha tres dones. El seu treball d’investigació li ha servit per denunciar aquesta discriminació de les dones en el món de l’art.
La seva investigació la va fer visitant primer el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) on recorrent les sales des del romànic fins al barroc, amb més de 1.200 obres, va trobar que només hi ha una dona artista exposada, la pintora Élisabeth Vigée Le Brun. A partir d’aquí, es va marcar com a objectiu posar en el focus de la història de l’art Artemisia, una de les artistes més representatives del barroc i considerada “l’artista més important de la història de l’art”. És la “proposta artística” que fa al MNAC perquè la incorpori en la seva exposició i aconseguir així corregir una injustícia històrica cap a les pintores menystingudes.
De les dues artistes, explica que Elisabeth Vigée Le Brun va representar més de cinquanta vegades Maria Antonieta. En canvi, Artemisia Gentileschi, que és barroca, va fer obres mitològiques i d’escenes bíbliques. Totes dues van ser “molt reconegudes en el seu temps”. De fet, destaca que Elisabeth Vigée Le Brun “va sustentar econòmicament el seu marit i era ella la que tenia un reconeixement més gran”. També Artemisia “va guanyar tres vegades més diners amb les seves obres que molts homes” però el resultat és que “posteriorment a la història, els seus noms van ser anul·lats i esborrats”. “Això ha fet que en l’actualitat els seus noms no siguin reconeguts”, insisteix.
En la part teòrica del treball de recerca va analitzar el context social i el paper que ha tingut la dona en la història de l’art, que ha estat força “passiu” perquè “sempre se les ha representat més que no pas elles han fet obres”. Després, en la part pràctica, va elaborar una enquesta entre l’alumnat de 17 i 21 anys de la seva escola per fer evident el desconeixement de la societat en general sobre l’existència de dones pintores. De les 55 persones que van respondre, la gran majoria coneixia Frida Kahlo, però només nou persones van poder mencionar una altra artista diferent a la popular pintora mexicana.
A més, la Maria Cristina ha dissenyat una sèrie de propostes pedagògiques perquè els docents puguin treballar dins l’aula els noms de diferents artistes fonamentals de la història de l’art, com Artemisia Gentileschi, Sofonisba Anguissola, Tamara de Lempicka o Remedios Varo. Es tracta d’un joc de taula i de diferents tallers creatius per realitzar tant en centres educatius com en espais culturals, com per exemple biblioteques. El joc de taula inclou diverses cartes de dones artistes amb l’objectiu que l’alumnat “aprengui de manera més lúdica i divertida” els noms i els treballs de les diferents pintores.
Per a ella, el treball de recerca l’ha ajudat a entendre que, tot i que en l’actualitat s’ha avançant molt com a societat i “a poc a poc s’estan reconeixent més dones en l’art, encara queda molt de camí per fer”. Sobretot, considera que encara cal fer molta feina per aconseguir divulgar les dones i les seves obres a l’escola. “El joc de taula el vaig fer perquè els nens més petits i també més grans puguin aprendre quina ha estat la presència femenina en la història de l’art”. És una manera de trenca amb aquest silenci que s’arrossega des de fa segles. El joc de taula, que va presentar al certamen d’innovació Premi Don Bosco, va tenir molt bona rebuda entre el professorat. De fet, va despertar tant interès que va deixar un joc de taula a un docent, que ja l’ha començat a fer servir dins l’aula amb els seus alumnes.
El seu granet de sorra per aconseguir una justícia històrica i reivindicar les dones artistes en la història de l’art sembla que ja ha començat a donar els seus fruits.
